Així es veu un llistat d'allotjaments (servidors virtuals sobre Linux, en aquest cas) a Hostarting.

Hostarting és un nou servei que permet comparar les ofertes de les principals companyies que es dediquen a proporcionar aquest servei a Espanya, d’una forma simple i tenint en compte diverses variables.

Nom de domini, servidor virtual, housing, hosting, virtual dedicat, gigues de transferència, comptes de correu, PHP,… tots aquests i molts altres termes poden provocar fàcilment gran confusió entre els usuaris que vulguin contractar els serveis d’una empresa que ofereixi allotjaments de pàgines web, i més a l’hora de comparar els serveis d’una i altra oferta que els arribi. Per a facilitar aquest procés ha nascut Hostarting, un nou servei que permet la comparació basant-se en les dades de les principals empreses espanyoles a les quals s’hi afegeixen els comentaris d’altres usuaris dels quals se n’ha recollit el feedback, en un servei molt propi de la Web 2.0 .

Aquesta és una creació d’Inventa Internet, responsable entre altres creacions del conegut bloc en castellà Loogic.com, dedicat a tot el que rodeja el món dels negocis, màrqueting i publicitat a Internet.

Continuar llegint »

HTC Magic, el segon terminal de la casa HTC que empra l'Android de Google com a sistema operatiu. Foto: HTC

Per a mi, la plataforma proposada per Google serà la primera que podrà fer front al Windows de Microsoft, primer en l’espai dels netbooks i d’aquí a força més temps en els ordinadors de sobretaula i portàtils.

De moment, Google s’ha conformat amb els telèfons mòbils, però el salt als netbooks ja s’ha donat de la mà d’un fabricant xinès, que també ha estat el primer (almenys que jo sàpiga) en integrar xips ARM (competència dels Intel Atom) en aquest segment tan disputat de mercat. És només la primera passa, tímida si es vol veure així, cap a una futura versió per a escriptori d’Android, el tantes vegades especulat Google OS.

No hi ha cap mena de dubte que si en el passat els grans duels del món de la informàtica els van protagonitzar IBM contra Microsoft, Apple contra Microsoft i Netscape contra Microsoft, actualment estem vivint el més acarnissat, Google contra Microsoft, però amb una lleugera diferència respecte als anteriors: de moment, Google manté el tipus davant la companyia de Redmond, i no només es defensa sinó que també passa a l’atac. I si alguna cosa desitja en secret la multinacional del cercador, això és disposar d’un sistema operatiu per a l’escriptori.

Continuar llegint »

Linux vs. Windows

Una curiosa noticia m’ha sobtat de bon matí quan he obert el meu compte de Facebook i he repassat les entrades del meu mural. Resulta que el meu bon amic i company Rafa Martín afirma en el seu bloc que el nou motor de cerca que està preparant Microsoft per competir amb Google s’allotja en servidors GNU/Linux. Si això hagués vingut d’algú altres n’hauria dubtat, però no d’en Rafa, al qui fa anys que conec i se de sobres que a banda d’una magnífica persona és també un excel·lent professional de la informàtica el prestigi del qual ha estat reconegut amb diferents guardons.

Immediatament m’he decidit a fer-li un truc. Sempre sol·lícit, en Rafa m’ha confirmat la troballa, informant-me a més que n’havia estat cercant referències a Internet i no havia trobat res sobre el tema. Preguntat sobre la metodologia emprada per contrastar el descobriment, m’ha explicat que ha usat un servei de Netcraft que permet esbrinar quin sistema operatiu empra un servidor connectat a Internet.

El més sorprenent ha vingut una mica més tard, quan el mateix Rafa ha dirigit aquesta eina cap a Live.com, el cercador actualment en actiu de Microsoft, ja que també ha donat els mateixos resultats. Es troben algunes eines i serveis en línia de la multinacional de Redmond hostatjats en servidors Linux? Podria ben ser i, és més, ja es va donar el cas. Va ser fa força temps i amb els servidors de Hotmail.

Continuar llegint »

Un mapa de les connexions d'una part d'Internet.

Pot fallar Internet? i, el pitjor: pot fallar completament? servidor opina (i no sóc gaire donat a les teories “apocalíptiques”) que si, que la Xarxa de xarxes pot arribar a un dia en què es col·lapsi, deixi de donar servei durant unes quantes hores i provoqui un caos mai vist, ja que la nostra Internet-dependència comença a abastar cotes fins ara mai vistes.

Més d’una vegada he escoltat a gent de certa edat com s’exclamava dient que “ara tot va per Internet!”, amb una cara que deia tot el què no diu aquesta frase, com enyorant un passat més simple en el què per fer alguna cosa necessitaves llapis, paper, un telèfon i t’havies d’esperar el teu temps. Sóc prou jove per haver-me adaptat perfectament a l’ús d’Internet (i, és més, m’agrada i tot!) i prou gran per haver viscut aquests temps en els primers anys de la meva adolescència. I en una cosa haig de reconèixer: lluny de portar-nos una vida més tranquil·la, les noves tecnologies ens han deparat una existència més estressada, un delit i un neguit per haver de fer coses de la feina i fer-les en qualsevol lloc i hora.

No és només l’augment de la jornada laboral per obra i gràcia d’aquest artilugi conegut col·loquialment com “la Xarxa” (amb X majúscula), sinó la dependència que tenim d’aquest per a la majoria de les tasques d’avui en dia. Només ens calen uns quants exemples: els mitjans de comunicació reben els comunicats, notes de premsa i informacions a través d’Internet, i no només els mitjans en línia, sinó també diaris en paper, emissores de ràdio, televisió, i en general qualsevol mitjà empra la xarxa per a les seva tasca diària.

Continuar llegint »

Quin és el retorn de la meva activitat social a Internet?

Quan fem una publicitat “tradicional” en un mitjà dels “de tota la vida” com són un diari, ràdio o televisió, tenim més o menys clar la forma en com ens retorna aquesta inversió (el què els angloparlants anomenen el ROI, Return Of Investmen). Hi ha diverses tècniques per controlar-ho, tot i que el marge d’incertesa és bastant gran.

A Internet, el control de la publicitat pot ser un xic més estricte, ja que per exemple podem comptar les vegades que s’ha vist el nostre banner, les vegades que s’ha clicat, i a partir de les IP’s obtenir tota una sèrie de dades estadístiques (com el país i fins i tot la ciutat des d’on s’ha consultat), saber l’hora a la qual ens han fet un clic,… però què passa amb els anomenats “mitjans socials”, aquells propis de la Web 2.0 com els blocs i els marcadors socials? Simplement que no en podem conèixer el retorn.

No poques empreses han començat aquests darrers temps a endinsar-se en el món de la publicació en blocs. Les grans multinacionals -i les tecnològiques, per descomptat- han pujat ben convençudes al carro, desplegant en alguns casos una varietat de blocs realment impressionant. Fins i tot han facilitat les eines als seus treballadors per a què en creïn i hi exposin les seves experiències, projectes i idees. Tot plegat perquè en ser una forma de publicar que els permet acostar-se molt més als lectors, als usuaris i potencials clients, facilita molt més el feedback mutu, l’intercanvi d’opinions en un entorn informal. En definitiva, fa més propera l’empresa a l’internauta.

Continuar llegint »

Una imatge que ja s'ha convertit en una mena d'icona del sexting.

Ja vaig parlar fa un temps en aquest mateix bloc dels perills de fer-se fotos en situacions íntimes amb el mòbil o amb una webcam, però ara vull anar un pas més enllà comentant una nova tendència molt de moda als països anglosaxons (i, especialment, als Estats Units) i que es comença a estendre per tot el món: el Sexting.

Aquest neologisme neix de la unió de les paraules angleses sex i texting, al·ludintnt als missatges SMS de caire “picant” que s’envien alguns joves nord-americans, però darrerament s’ha ampliat a tot un catàleg de pràctiques “eròtico-festives” que tenen per eix de transmissió les noves tecnologies, ja sigui a través de telèfons mòbils, xats o webcams.

També hem de distingir aquesta pràctica del cibersexe, en el qual i a través de xats, es mantenen converses pujades de to destinades a provocar l’augment de la libido d’aquells que intervenen en la conversa. El cibersexe, en tot cas, vindria a ser una part del Sexting.

Continuar llegint »

Meneame.net, el principal "agregador" social hispà. Foto: Guillem Alsina

La Web 2.0 ha portat aparellat un canvi en els costums dels usuaris: de l’antiga passivitat de consumidors com els actuals teleespectadors o oients d’un programa de ràdio característica de la web 1.0 en la qual hi havia relativament poques possibilitats d’interactivitat entre creadors i consumidors de continguts, a l’actual participació activa que permet a tothom opinar i rebatre les opinions dels altres. Això ha creat una nova mena d’internautes: els monstres assedegats de karma (puntuació en “agregadors” socials i altres webs fetes en base al contingut aportat pels mateixos lectors), que sembla ben bé que visquin a la xarxa, dedicant-se només en cos i ànima a fer entrades de blocs, opinar sobre les dels altres i, sobretot, buscar que els valorin la feina.

I això no està malament si no se n’abusa; tots volem que se’ns valori el que fem, que se’ns donin uns copets a l’esquena mentre se’ns diu “molt bé noi, ho has fet molt bé” (o noia…), i més encara si aquests ànims venen del nostre cercle més immediat, de la nostra família i amics. No sóc psicòleg i, per tant, no sabria explicar el perquè d’aquesta necessitat de reconeixement social, però hi és, i no trobo que sigui dolent, és quelcom que va a aparellat a la natura humana. El problema és quan aquesta necessitat de reconeixement s’acosta al paroxisme, provocant autèntiques picabaralles en serveis de posicionament social, que acaben per perjudicar al lector i als altres que hi escriuen.

Un dels “agregadors*” en què es pateix més això és Meneame.net, creat per el professor de la UIB (Universitat de les Illes Balears) Ricardo Gallí, conegut a la xarxa pel pseudònim Gallir i activista en favor del programari lliure. Deixant de banda les controvèrsies sobre si aquest home exerceix una dictadura al Menéame, cosa en la què ni hi entro ni en surto (no el conec personalment i, per tant, no opino), el cert és que hi ha hagut veritables “piques” entre usuaris per temes banals que únicament exposen una fam cega pel karma atorgat per les noticies posades.

Continuar llegint »

Pulse comes to you, el nou acte que IBM porta a Espanya. Fotomontatge a partir d'imatges de la web de Pulse comes to you

Big Blue (sobrenom amb el que es coneix a la multinacional nord-americana) acosta un cop més als espanyols un esdeveniment que du a terme als Estats Units tal com ja va fer anteriorment amb la Lotusphere, tot i que aquest cop no es tracta dels productes de la seva filial de programari d’escriptori, sinó de Pulse comes to you, un esdeveniment destinat al sector professional.

La cita serà a Madrid aquest vinent dia 26 de maig a les mateixes oficines d’IBM situades al carrer Corazón de María número 44 (cantonada amb Santa Hortensia). Espanya no és l’únic país fora dels Estats Units que rebrà aquesta visita, perquè anteriorment el tour ja ha passat per la Xina, Índia o Dinamarca, i posteriorment es realitzarà a França, Bèlgica o Corea, només per esmentar alguns països que acolliran aquest esdeveniment.

Pulse comes to you 2009 és un esdeveniment dirigit a professionals i empreses en què IBM mostra les tecnologies que permeten als negocis reduir despeses, maximitzar el rendiment, desplegar eines per a la realització de la seva tasca diària i, en general, tot el que significa la infraestructura dinàmica.

Continuar llegint »

Un acte del Partit Pirata a Suècia. Foto: Viquipèdia

Bé, la veritat és que no se encara si el podré votar, perquè no se si es presenten per la meva circumscripció, però sens dubte es fa una opció atractiva. Advoquen per l’eradicació de l’actual sistema de patents, la liberalització de les lleis de copyright i la cultura lliure. Els analistes li donen la possibilitat d’aconseguir un escó en el màxim òrgan europeu gràcies a la força de què disposa a Suècia, la seva pàtria d’origen.

Tot i que hem d’anar a cercar la seva formació al país escandinau el 2006, s’ha estès ràpidament pel món, arribant a tenir un homòleg als Estats Units. Nova era, la dels ja anomenats “ciutadans digitals“, noves forces polítiques.

A ningú se li escapa el baix interès que generen les eleccions europees, tot i que els polítics s’entestin en dur-nos la contrària afirmant que el Parlament Europeu és tan important com qualsevol altre. De fet, jo mateix el veig com un “cementiri d’elefants” per a velles glòries de la política que, per acabar una carrera d’èxits, poden gaudir d’una destinació ben tranquil·la i un sou considerable. El mateix president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, o l’ex-president del Parlament, el polític català Josep Borrell, en són bons exemples.

Continuar llegint »

Ja comença a haver-hi literatura sobre els nadius digitals. Foto: Joey Mornin (http://www.morninj.com/2008/10/born-digital/)

Han nascut envoltats d’aparells electrònics i estan rebent de ple l’impacte de la nova era interactiva (Web 2.0, TDT, serveis al mòbil,…). No arriben ni a tenir vint anys, i la generació anterior ja no els entén. Són els nadius digitals, aquells nascuts en la darrera dècada del segle passat i que han crescut respirant electrònica. La televisió “de tota la vida” els sembla poc, i no necessiten manuals d’instruccions per saber com funcionen els nous aparells que els cauen a les mans.

La veritat és que el terme “nadius digitals” encara manca d’una definició universal i acceptada per tothom, però el què us he escrit en el paràgraf anterior crec que ho descriu prou bé en termes generals.

Jo, però, encara hi afegiria una cosa més: la seva cultura és global, expressada localment. L’idioma és encara un cert obstacle (malgrat que l’anglès s’ha convertit en la llengua oficial mundial de facto), però les tendències, modes i coneixements, es comencen a assemblar a tot arreu. Vegem si no les pel·lícules: encara recordo quan era petit i anava a l’escola (i d’això ja en fa més d’un parell de dècades), que primer senties que una pel·lícula l’havien estrenada als Estats Units i, al cap d’unes setmanes o fins i tot mesos, l’estrenaven aquí. Igualment passava amb una sèrie de televisió, i a més a més, no tenies gaires possibilitats de saber-ne res.

Continuar llegint »