Informatica.CAT
Informatica.cat es un bloc sobre informàtica on es tracta temes d'interès... 

Posts from desembre de 2009

Linux, Mòbils
El nou dispositiu de Nokia és quelcom més que un telèfon

Primer contacte amb el Nokia N900

El fabricant finlandès presenta un dur contrincant per als terminals basats en Android
By , on 30 de desembre de 2009
A més de ser una autèntica "bèstia" per dins, el disseny extern ha estat molt ben aconseguit

A més de ser una autèntica "bèstia" per dins, el disseny extern ha estat molt ben aconseguit

Tot i que ja n’havíem parlat amb anterioritat en aquest bloc de la mà del nostre company Javier Villalvilla, recentment he tingut l’oportunitat de tocar i remenar un N900, en la presentació que se’n va fer fa unes setmanes al Citilab de Cornellà dins del marc del Maemo Barcelona Long Weekend.

No esmentaré les novetats tècniques que ja podeu veure en l’article abans esmentat d’en Javi Villalvilla, sinó que us faré cinc cèntims de les sensacions que he tingut en posar-me a remenar amb aquest aparell. Abans, però, advertir-vos que no ens trobem davant d’un altre smartphone, sinó que Nokia ha anat un pas més enllà amb aquest aparell, empetitint un ordinador portàtil fins que aquest ha cabut en el tamany d’un mòbil.

El sistema operatiu que el governa és un Linux, concretament la plataforma Maemo promoguda per Nokia però creada majoritàriament per una comunitat de desenvolupadors independent i que és lliure excepte en aquelles parts que depenen concretament dels dispositius del fabricant finlandès, que són tancades. Si això us genera dubtes sobre la seva obertura, només us haig de dir que a banda de l’N900, un altre fabricant diferent de Nokia ja ha emprat aquesta plataforma en un desenvolupament propi, l’Optima OP5-E.
Continue reading »

Comments (0)
Cibersocietat, Correu, Internet
És inevitable, però si minimitzable

Com minimitzar el risc d’ésser “espamejat”

Com fer que la nostra adreça de correu electrònic sigui el menys usada possible per enviar-nos correu brossa
By , on 27 de desembre de 2009
La paraula spam ve d'un producte càrnic britànic que va aparèixer en un celebrat sketch televisiu dels Monty Python

La paraula spam ve d'un producte càrnic britànic que va aparèixer en un celebrat sketch televisiu dels Monty Python

L’altre dia un client em va reenviar un missatge de correu que li havia arribat a la seva bústia i en el que hi deia que, si el reenviava a 10 persones i aquestes escrivien a una adreça de correu electrònic, rebria un ordinador portàtil gratuït a canvi. Si esteu pensant que a on és l’enganyifa i el perquè, és simple: l’enganyifa és el portàtil gratis, i el perquè és aconseguir adreces de correu electrònic vàlides per a enviar-hi spam.

Aquesta és la denominació del correu electrònic publicitari no desitjat ni demanat (brossa) que ens arriba a tots aquells qui tenim una o vàries bústies de correu electrònic a Internet. És com les ofertes del supermercat o els anuncis de vidents i tarotistes que ens deixen a la bústia de casa, que no hem demanat rebre’ls i que a base de repetir-los ens acaben emprenyant, però en la seva versió electrònica.

Actualment i des de fa uns anys és un negoci molt pròsper a Internet, que ha contribuït a fer que algunes persones s’enriqueixin en gran mesura a base de fer que els milions d’internautes existents perdin moltes hores de la seva vida per a netejar les seves respectives bústies de correu. Però, com ho aconsegueixen? com saben a quina bústia han d’enviar els seus missatges? com han capturat la nostra adreça? Hi ha diversos mètodes que aquests personatges empren, i encara que l’anonimat total a Internet és impossible, almenys si es pot passar desapercebut en certa mesura per minimitzar l’impacte que provoquen aquests éssers indesitjables.
Continue reading »

Comments (0)
Cibersocietat, Internet
L'any 2009 ha estat el de la seva consolidació

Xarxes socials: quines i com

Analitzem les tipologies d'aquestes eines
By , on 25 de desembre de 2009
Les xarxes socials, un dels temes recurrents del panorama informàtic aquest 2009

Les xarxes socials, un dels temes recurrents del panorama informàtic aquest 2009

Durant aquests dies, de ben segur que es publicaran molts resums del què han donat de si aquests darrers dotze mesos que han composat l’any 2009 (i que en el moment d’escriure aquestes ratlles, encara no s’ha acabat!), i tant en els generalistes com en els dedicats concretament al camp tecnològic de ben segur que no hi mancarà noticia de l’influència que han tingut les xarxes socials. Si el 2008 va suposar l’envol d’aquests serveis en línia, el 2009 ha significat la seva consolidació i èxit a tots els nivells.

Facebook n’és, sens dubte, la més coneguda, la punta de llança malgrat que no la pionera. Correspondria a una categoria que podríem anomenar “xarxes d’oci”, ja que busquen un tipus d’usuari generalment jove, que el que cerca a Internet és passar una bona estona, xerrar amb els seus amics, fer noves coneixences i flirtejar. Per això a Facebook hi podem veure tantes aplicacions “xorra” (i disculpeu-me el barbarisme) com el ja famós Farmville, que només busquen fer riure una estona als què hi juguen. Una altra xarxa social d’aquesta tipologia seria Tuenti, creada a Espanya que és on també hi té el seu principal mercat. O Orkut, la xarxa propietat de Google, molt coneguda i utilitzada al Brasil.

Massa xarxes socials? això és el que ens intenta transmetre aquesta imatge

Massa xarxes socials? això és el que ens intenta transmetre aquesta imatge

La veritat és que parlem molt en general de ‘xarxes socials’, però poques vegades ens aturem a pensar que dins d’aquest concepte global s’hi amaguen especialitzacions i generalitzacions que han fet d’aquest camp una segment amb vida pròpia dins d’Internet, com ho són els portals o els cercadors.

Un altre tipus de xarxa social que podem trobar és la professional. Bons exemples en són Xing, Viadeo o LinkedIn. El seu objectiu és facilitar les relacions de tipus empresarial, corporatiu o laboral. Per exemple, ens poden ajudar a trobar una nova feina, socis (en el cas que siguem emprenedors o empresaris), o fins i tot aliats en un procés d’internacionalització, ja que acostumen a ser d’abast mundial.

A grans trets, aquestes són les dues grans línies de xarxes socials que hi ha actualment, però podem recórrer múltiples branques que surten d’aquests dos troncs principals, sobretot de les d’oci. Si em permeteu, em prenc la llibertat de fer una classificació pròpia del subtipus de xarxes socials, que considero universal i molt aproximada a la que podria fer qualsevol altre entès en la matèria:

  • Per fer nous amics/conèixer gent: tipus Hi5 o Friendster. Molt semblants a Facebook, però si bé aquesta darrera facilita més els contactes i relacions entre usuaris que prèviament ja es coneixien, aquestes s’enfoquen més a permetre la coneixença de noves persones. No confondre amb contactes d’altres tipus, sinó que aquestes s’enfoquen als contactes informals d’amistat.
  • Per trobar parella: aquesta recerca pot ser feta amb diverses finalitats, des de trobar companyia per a tota la vida (o no…) fins a trobar companyia per a una nit.
  • Verticals: com els portals, dedicades a un tema concret: futbol, fans de la ciència-ficció, informàtics,…
  • Sectorials: de negocis, però dedicades a una temàtica o sector molt concret o a uns objectius molt específics.
  • Lligades a un portal/lloc web/empresa: les eines de creació de xarxes socials no han explotat tant com les mateixes xarxes, però n’hi ha i es fan servir. Algunes empreses han creat les seves pròpies xarxes, sobretot les més grans i que poden formar una comunitat d’usuaris, ja que d’aquesta manera, aquests es senten quelcom més que simples clients, els dóna la sensació de formar part d’una cosa més gran.

Finalment, no vull acabar aquest escrit sense esmentar aquells serveis en línia que, per volum d’usuaris i interrelació entre ells, al meu parer s’han guanyat sobradament l’apel·latiu de xarxes socials. Parlo dels Twitter, Blogger, WordPress i d’altres, encara que sobretot del primer (els altres dos no gaudeixen tant de les qualitats que marcarien una xarxa social, i potser caldria etiquetar-los com a pseudo-xarxes socials).

Twitter, en canvi, si que té un gran potencial; i és que en aquest servei de micro-blogging els usuaris desenvolupen entre ells relacions d’amistat a base de seguir i comentar mútuament els seus respectius feeds, que l’acosten a una xarxa social tot i mancar de les eines de qualsevol xarxa “convencional” com podrien ser un servei intern de missatgeria o fotos al perfil.

Foto de portada: Beck Tench a Flickr sota llicència Creative Commons
Foto interior: Matthew Keefe a Flickr sota llicència Creative Commons

Comments (0)
Cibersocietat, Internet, Seguretat
Un alt directiu de la companyia fica la pota amb les seves declaracions

Google: a voltes amb la privacitat

La comunitat internauta ha reaccionat de manera contundent
By , on 21 de desembre de 2009
Eric Schmidt, CEO de Google i autor de les polèmiques declaracions

Eric Schmidt, CEO de Google i autor de les polèmiques declaracions

Les polèmiques relatives a la privacitat dels usuaris que empren les eines en línia de la companyia del conegut cercador no són noves, però fins ara -i que jo recordi- no havien arribat a un nivell de virulència tal com el que pot arrossegar les recents declaracions d’Eric Schmidt, CEO de l’empresa.

L’amic Schmidt és un home bregat en el sector empresarial del món de les tecnologies, ja que abans d’incorporar-se a Google havia format part de l’equip directiu d’Apple (que no és poca cosa) i, abans d’això, havia estat a Sun Microsystems i Novell. Però, malgrat tot el bagatge com a directiu que pugui tenir aquest bon home, sembla que la mà trencada amb la comunitat no la hi té gaire, tot i que suposo és conscient de la importància creixent que en els nostres dies tenen els usuaris.

Les declaracions exactes (traduïdes de l’anglès) que Schmidt va fer en una entrevista foren: “Si tens quelcom que vols que ningú sàpiga, en primer lloc potser no ho hauries de fer. Però, si realment necessites aquesta mena d’intimitat, la realitat és que els motors de cerca -incloent Google– retenen aquesta informació durant algun temps i és important que, per exemple, tots estem subjectes a la Patriot Act i és possible que tota aquesta informació pugui ser posada a disposició de les autoritats”. Dit d’una altra manera: si vols privacitat total, et fo… t’és impossible.
Continue reading »

Comments (0)
Cibersocietat, Internet
Els diaris en línia consideren que només la multinacional del cercador n'obté beneficis mentre ells treballen

El món editorial, a la grenya amb Google

El magnat nord-americà de les comunicacions Rupert Murdoch va disparar el primer tret d'aquesta guerra
By , on 17 de desembre de 2009
El servei Google News, objecte de la polèmica

El servei Google News, objecte de la polèmica

Tot sembla haver començat a mitjans del mes passat, quan el multimilionari nord-americà Rupert Murdoch va fer unes declaracions en les quals es manifestava contrariat pel fet de què els seus mitjans fossin accessibles des del Google sense que les seves empreses hi guanyessin ni un ral -o centau de dòlar, parlant amb més propietat-.

No era una veu qualsevol clamant en el desert, car Murdoch és un dels principals “media mogul” (potentat del sector de les comunicacions i el periodisme, capaç de generar corrents d’opinió mercès als mitjans de comunicació que té al seu poder) del país, amo i senyor del grup Fox (televisió), de la CNN i del prestigiós Wall Street Journal.

L’empresari va arribar a amenaçar amb treure els mitjans sota el seu control de les bases de dades de Google, una amenaça a la què la multinacional del cercador va respondre estoicament dient que, si ho volia, era lliure de fer-ho. Posteriorment, es va especular que Microsoft es trobava al darrere de tota la maniobra esperonant Murdoch, ja que a la companyia creada per Bill Gates li convé que Google gasti diners en tenir contents els creadors de continguts, per així estrangular-la econòmicament. Aquesta teoria vindria reforçada pel fet de què el posseïdor de la CNN estaria negociant amb Microsoft per oferir els continguts del seu imperi mediàtic en exclusiva a Bing.

El problema de fons

Rupert Murdoch, fent-li el joc a Microsoft?

Rupert Murdoch, fent-li el joc a Microsoft?

No obstant ja he començat l’article dient que “tot sembla haver començat a mitjans del mes passat”, dubtant-ne més que no pas afirmant-ho, ja que de fet podem trobar l’arrel d’aquest problema a principis-mitjans de la dècada dels noranta, quan Internet començava a popularitzar-se entre els usuaris finals.

Llavors era una època en la que s’afirmava que el futur estava a la Xarxa, i els continguts començaven a fluir-hi amb soltura. I ho feien amb un preu per als grans mitjans i gratuïtament per part d’altres, sobretot els més petits i els naixien en el mateix àmbit digital, que volien obtenir difusió. L’estratègia d’aquests darrers es basava en monetitzar la seva feina a base de publicitat i patrocinis, un sistema que semblava que ho havia de solucionar tot i que finalment es va demostrar vàlid només en certa mesura, com el crack de les “punt com” de principis de la dècada present va demostrar.

Però llavors el “mal” ja estava fet: la majoria dels grans mitjans s’havia vist empès a posar els seus continguts disponibles gratuïtament a Internet, ja que si no ho haguessin fet, això hagués significat perdre pistonada respecte als rivals que si ho feien i als nous mitjans. Només uns pocs van romandre amb un model de pagament, ja fos total o parcial. El Wall Street Journal en fou, precisament, un, i al nostre país hi trobem casos com El País, que durant molt temps va conjuntar ambdues estratègies, la dels continguts gratuïts i els de pagament.

Al mateix temps esclatava l’auge de Napster i tota la revolució P2P que ha comportat dues coses principalment: per una banda que a la majoria de la gent li sembli que els continguts audiovisuals tenen un preu zero, que estan en tot el dret de descarregar-los d’Internet sense pagar res. Però, per altra banda, l’erràtic camí seguit per les entitats que -segons afirmen elles- protegeixen els drets de propietat intel·lectual, ha deslegitimat aquestes de la defensa que diuen dur elles pels mètodes emprats, el què ha reforçat entre els usuaris aquesta sensació del “tot gratis, tot s’hi val”. I és en el marc d’aquesta guerra que crec hauríem d’incloure les tensions entre la premsa escrita en línia i els cercadors.

La resposta de Google

I què ha fet la companyia del cercador per solucionar aquest malestar dels mass media? doncs baixar-se parcialment els pantalons i oferir una sèrie d’eines que permeten a aquells que publiquen controlar exactament què és el que surt, com i a on de les seves pàgines.

Per començar, ha diferenciat les bases de dades i motors de cerca del que és el servei News i el cercador general, permetent d’aquesta manera que hom pugui incloure continguts en un, en l’altre, a cap d’ells o a ambdós.

També ha modificat el seu programa First Click Free per a què sigui més flexible. Ara, un editor pot definir quantes pàgines web del seu lloc veu gratuïtament l’internauta abans de tancar-li l’accés per al que queda de dia i exigir-li que aboni una quota de subscripció.

En definitiva, mesures que ajuden, però que al meu parer no disminuiran les crítiques d’alguns com el Sr. Murdoch.

Imatge Google News: Guillem Alsina
Foto Rupert Murdoch: Elysson de Castro a Flickr

Comments (0)
Cibersocietat, Internet
La proposta de llei per combatre la pirateria, a debat

Benvinguts a l’absolutisme (abans Espanya)

La possibilitat de “suspendre” llocs web sense autorització judicial prèvia, pràctica que recorda les dictadures d'altres temps.
By , on 14 de desembre de 2009

La Ministra de ¿Cultura?, Ángeles González-Sinde

La Ministra de ¿Cultura?, Ángeles González-Sinde

Spain is different, i això és tan vàlid ara com ho era a la dècada dels seixanta en plena invasió de sueques i biquinis. Si a França ja es van passar amb la llei Sarkozy, a Espanya han volgut anar més enllà i s’han passat “tres pobles”, si em permeteu l’expressió col·loquial: ni més ni menys que clausurar, tancar o suspendre pàgines web directament des del Ministeri de Cultura sense que pel mig hi hagi una ordre judicial.

Per als no iniciats, us explicaré una mica el perquè això pot ser i és tan greu: en tota democràcia moderna, l’articulació jurídica i legal de l’estat es basa en tres poders que estan separats: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Mentre que el primer debat i aprova lleis, el segon s’encarrega del funcionament de la maquinaria estatal i el tercer fa complir les lleis. A grans trets, l’anomenada separació de poders fa això, tot i que en cada estat es pot aplicar d’una manera una mica diferent (per exemple, repúbliques, monarquies parlamentàries, estats federals,…).

El què ens proposa ara la Ministra de Cultura, la polèmica Ángeles González-Sinde, és que des del mateix ministeri que presideix es creï una mena de policia del contingut que tingui les mans lliures per tancar indiscriminadament qualsevol pàgina web que li sembli vulneri els drets de propietat intel·lectual o de copyright. L’estat s’erigiria d’aquesta manera en fiscal, jutge i jurat de qualsevol persona, i els favoritismes i parcialitats podrien ésser possibles.
Continue reading »

Comments (0)
Linux, Noticies
Basat en Linux i en el navegador homòleg

Chrome OS, l’aposta de Google per al futur

Chrome OS, l'aposta de Google per al futur
By , on 10 de desembre de 2009

Es desitjava d’ençà que el passat juliol Google va donar a conèixer la seva existència al món, però no s’esperava fins més endavant: Google ha anticipat com serà Chrome OS i, fins i tot, n’ha posat a disposició dels usuaris el codi font sota el paraigua del projecte Chromium.

Cal dir que no existeix una “compilació” oficial de Chrome OS a disposició, tan sols el codi font, que pot ser lliurement descarregat i compilat per formar la imatge d’instal·lació a la nostra màquina. Això és un handicap afegit per als usuaris novells, ja que si bé per a algú que tingui algunes nocions pot ser una tasca molt simple, per a un usuari final sense gaires coneixements pot esdevenir un obstacle insalvable.

El que és Chrome OS es pot resumir ben ràpida i fàcilment: un navegador web, Chrome, que aviat arribarà a la seva quarta versió major. La resta corre a càrrec de Linux, sobretot de Debian i Ubuntu, que en cimenten la base.

Sobre el nucli del sistema del pingüí s’hi basteix una infraestructura de programari que facilita l’execució d’un navegador (Chrome) amb les habituals pestanyes per separar les aplicacions i un menú d’inici que només conté accessos a serveis en línia. Efectivament, Chrome OS no executarà res en local, només emprarà aplicacions de la Xarxa.
Continue reading »

Comments (0)
Internet, Software
La companyia noruega disposa d'opcions per a ordinadors, telèfons mòbils i videoconsoles

Opera, una gama de navegadors web prou interessant

Força desconeguts, els seus productes gaudeixen d'una gran qualitat
By , on 6 de desembre de 2009

Internet Explorer, Firefox i des de fa un temps Google Chrome són els navegadors web que més sonen. Però hi ha una opció que des de fa anys existeix i molts cops no es té en compte malgrat oferir una bona seguretat i funcionalitats tecnològicament avançades. Es tracta d’Opera Software, una companyia noruega que disposa d’un ampli ventall de solucions per a gran nombre de dispositius. I, en aquest article, intentaré repassar-ne les principals.

Opera per a ordinadors d’escriptori

Recentment presentada, la darrera versió del navegador web Opera és la 10.10 . La novetat més destacable que presenta és la inclusió de Unite, una tecnologia que permet obrir d’una forma molt senzilla un servidor en el nostre ordinador. Les funcionalitats d’aquest servidor venen donades pels plug-ins que s’hi poden instal·lar i, per exemple, en tenim un que ens permet compartir les fotografies que tenim al nostre ordinador o pujar-hi documents des de qualsevol lloc on ens trobem.

Aquestes aplicacions s’han obert a terceres parts mitjançant una API, una interfície de programació que d’una manera simple facilita als programadors fer que les seves creacions interactuïn amb el programa d’Opera.

Una altra de les funcionalitats destacables d’Opera 10.10 és Turbo. Com el seu nom indica, accelera quelcom i, en aquest cas, es tracta de la velocitat de navegació. Això ho fa interposant un servidor entre el que ens lliura la pàgina i el nostre dispositiu, en el qual es comprimeix el contingut de la pàgina que volem carregar.

Tot i que pot semblar que aquest procés alenteix la descàrrega d’un lloc web, si es fa ben fet ens permet accelerar-ho i reduir l’ample de banda necessari per descarregar-ho ja que quan es comprimeix el contingut, s’entrega en un paquet més petit. Això està especialment pensat per als usuaris que treballen amb connexions 3G en mobilitat, ja que els permet treballar més ràpidament i gastar menys ample de banda, i ja sabem que en connexions que acostumen a venir limitades en la quantitat de megues que podem descarregar, això ja és prou important.

La interfície d’usuari d’Opera és diferent a la de tota la resta d’opcions i, per exemple, ells van ser els primers a introduir les diferents pestanyes per carregar en una sola finestra diverses pàgines web, un sistema que després han adoptat un darrer l’altre tots els navegadors web.

La varietat de plataformes que suporta és impressionant: la darrera versió està disponible per als habituals Windows, Linux i Mac OS X a més dels més cars de veure Solaris/OpenSolaris i FreeBSD. En versions anteriors podem trobar-lo per a plataformes tan curioses avui en dia com QNX, OS/2 o BeOS.

Opera Mobile

Juntament amb la versió Mini, estan destinades a telèfons mòbils, però aquesta ho està als smartphones (telèfons intel·ligents) mentre que l’altre ho està als terminals “normals”.

Aquest l’estic provant en el meu telèfon (un Nokia N97) i us puc dir que, per ara, és el millor navegador web en l’àmbit dels dispositius mòbils amb què m’he topat. Té una interfície molt ben distribuïda, permet totes les funcionalitats que el seu homòleg de sobretaula com els marcadors ràpids del speed dial (que surten en una icona quan carregues el programa i et permeten accedir amb una sola pulsació a les teves pàgines preferides), suport per a interfícies tàctils, zoom a la pàgina i cercador (Google) integrat.

Una petita meravella que, si compteu amb un telèfon mòbil amb sistema operatiu Symbian i interfície S60 (gairebé tots els Nokia de gamma alta) o Windows Mobile, us recomano que proveu.

Opera Mini

El més “petit” de la gamma (i amb el nom ja ho indica) és aquest navegador que funciona sobre la màquina virtual Java que avui en dia ja porten la gran majoria dels telèfons mòbils “normalets” per no dir tots. L’objectiu és proporcionar un navegador de qualitat a telèfons que no són tan potents.

La meva experiència és que és lent en arrancar i li costa una mica carregar pàgines, però és l’única opció bona que tenen els usuaris de telèfons que no són smartphones per veure les mateixes pàgines web que veuen en un sobretaula, però en el seu terminal.

Per agilitzar el procés i minimitzar la despesa ja que la majoria dels posseïdors d’aquests telèfons no tenen plans de dades donats d’alta, el què fa Opera Mini és emprar el sistema Turbo.

I a la teva Wii!

Si tens una Wii (i, probablement, també en altres dispositius) i navegues per Internet, el browser que fas servir és Opera. Aquesta companyia també proporciona solucions a mida per a altres fabricants de maquinari, i molts telèfons que disposen de navegador web incorporat en el seu programari estàndard fan servir una variació de les solucions del fabricant noruec.

En definitiva, una opció que us recomano en qualsevol de les seves encarnacions, i amb les funcionalitats de sincronització entre diferents dispositius és, senzillament, la solució de navegació per la web més completa que us podeu trobar avui en dia.

Comments (0)
Internet, Seguretat
Cada dia més populars, cal vigilar amb el seu ús

Plug-ins, add-ons i els seus problemes

Plug-ins, add-ons i els seus problemes
By , on 2 de desembre de 2009
La finestra de les extensions del Firefox. Un exemple del què podem tenir instal·lat amb un mínim d'activitat

La finestra de les extensions del Firefox. Un exemple del què podem tenir instal·lat amb un mínim d'activitat

Firefox va destapar la veda, i cada dia van guanyant popularitat malgrat que ja fa anys que aquest sistema d’estendre les funcionalitats d’un programa existeix: són els plug-ins, també anomenats add-ons o extensions.

Només el Firefox, el navegador web lliure per excel·lència, té unes 10.000 extensions, utilitats que amplien el seu radi d’acció més enllà del que és simplement la navegació web.

Entre els més usats hi trobem, per exemple, a FlashGot, un gestor de descàrregues que ens permet copiar al nostre disc dur tota la informació continguda en una plana web, incloent texts, imatges o vídeos. Greasemonkey és una altra popular extensió per a Firefox que permet personalitzar l’aspecte que té una pàgina web. També tenim extensions que converteixen el nostre navegador en un client de FTP, en un servidor del què sigui o controlar el reproductor multimèdia, tot un ampli ventall de tasques.

Chrome, el navegador web de Google, també inclourà extensions fetes per terceres parts en breu, probablement quan en vegi la llum la beta de la quarta versió.
Continue reading »

Comments (0)

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio