Fa pocs dies, i mercès al període de vacances del que he gaudit enguany, he pogut comprovar la utilitat real de ser “foner”, pertànyer a la xarxa FON. Fa uns anys me’n vaig fer, atret per la “romàntica” idea de cedir una part de l’ample de banda infrautilitzat de la meva ADSL (car no descarrego gran cosa), però no havia tingut encara la necessitat (i, per tant, l’oportunitat) de ser jo qui uses part de l’ample de banda d’un altre foner.
En aquest recent viatge que he fet, i que m’ha portat a les ciutats de París i Londres, he volgut provar si era possible connectar-se a Internet en aquests llocs aprofitant l’avinentesa de ser un “foner”, i quines dificultats comportava. La valoració global que n’he tret és que és ben possible, però que la qualitat de la senyal dels punts d’accés varia molt entre els llocs tancats i el carrer i… que no sempre hom disposa de cobertura quan realment la necessita.
Començaré la meva anàlisi per aquest darrer punt: si bé pot semblar que la distribució estratègica de punts d’accés pels principals punts neuràlgics on pugui haver-hi més gent (per exemple, monuments i parcs o concentracions de restaurants) cobrirà les necessitats de qualsevol passavolant, això és cert a mitges; no només per la meva experiència en aquest viatge, sinó també pel que he parlat amb altres persones, és normalment en aquests llocs on no necessites connectar-te a Internet, ja que estàs gaudint del lloc i del moment (malgrat que els “malalts” de Facebook i Twitter si necessiten comunicar on són i què fan als seus contactes a la Xarxa).
Continuar llegint »


Afegir a Del.Icio.Us












