Lloc web de FON

Fa pocs dies, i mercès al període de vacances del que he gaudit enguany, he pogut comprovar la utilitat real de ser “foner”, pertànyer a la xarxa FON. Fa uns anys me’n vaig fer, atret per la “romàntica” idea de cedir una part de l’ample de banda infrautilitzat de la meva ADSL (car no descarrego gran cosa), però no havia tingut encara la necessitat (i, per tant, l’oportunitat) de ser jo qui uses part de l’ample de banda d’un altre foner.

En aquest recent viatge que he fet, i que m’ha portat a les ciutats de París i Londres, he volgut provar si era possible connectar-se a Internet en aquests llocs aprofitant l’avinentesa de ser un “foner”, i quines dificultats comportava. La valoració global que n’he tret és que és ben possible, però que la qualitat de la senyal dels punts d’accés varia molt entre els llocs tancats i el carrer i… que no sempre hom disposa de cobertura quan realment la necessita.

Qui pot voler connectar-se a Internet quan té això al davant? Imatge: Guillem Alsina

Començaré la meva anàlisi per aquest darrer punt: si bé pot semblar que la distribució estratègica de punts d’accés pels principals punts neuràlgics on pugui haver-hi més gent (per exemple, monuments i parcs o concentracions de restaurants) cobrirà les necessitats de qualsevol passavolant, això és cert a mitges; no només per la meva experiència en aquest viatge, sinó també pel que he parlat amb altres persones, és normalment en aquests llocs on no necessites connectar-te a Internet, ja que estàs gaudint del lloc i del moment (malgrat que els “malalts” de Facebook i Twitter si necessiten comunicar on són i què fan als seus contactes a la Xarxa).
Continuar llegint »

Poder o no poder veure qui visita els perfils, un tema sempre polèmic al Facebook. Imatge: Guillem Alsina

D’ençà de la gran popularització de Facebook, una de les grans preocupacions dels usuaris d’aquesta xarxa social ha estat saber qui visitava el seu perfil. És una funcionalitat que està present en un gran nombre d’altres xarxes socials, tant professionals com personals, però que curiosament no es pot trobar enlloc a Facebook. I, personalment, no crec que s’hi trobi mai.

El motiu és simple, i les noies ho entendreu ràpidament (els nois caldrà que traieu la vostra part femenina durant uns moments i us poseu a la pell d’una dona): us faria gaire gràcia saber que els vostres ex i una miríada del que podrien ser catalogats com a pervertits de tota mena estan mirant el que publiqueu a Facebook? i oi que si ho sabéssiu, sospesaríeu seriosament la possibilitat d’abandonar la xarxa?

Ara capgirem l’exercici (noies, traieu la vostra part masculina): a quants nois els faria gràcia que les noies a les qui els miren les fotos, llegeixen el seu mur i repassen de tant en tant les seves amistats, sabessin de la seva activitat. Tot i que m’atreveixo a dir que és quelcom comú, la majoria dels qui ho fan no ho confessen, i és una activitat que pot anar des de la innocent curiositat fins al perillós i real assetjament.

Sense aquest anonimat en les accions de tots els qui participen en la xarxa social més gran del món (500 milions d’usuaris i ja caminant cap als 600), l’activitat en les seves pàgines davallaria notablement, quelcom que no li interessa a la mateixa Facebook; quanta menys activitat, menor nombre d’usuaris interessats, i això equival a menys ingressos.
Continuar llegint »

El format d'un hashtag: el símbol # al davant d'una paraula. Imatge: Guillem Alsina

Twitter està de moda, d’això no n’hi ha cap mena de dubte. Però és que, a més, la xarxa de microbloc és molt útil per mantenir-se al corrent de tota mena d’esdeveniments que són retransmesos en format text explicant els fets més destacats i transcrivint les cites més importants d’aquells que hi parlen.

Quin avantatge té retransmetre’ls per text i no en vídeo o en àudio? simple: els pots seguir des d’una simple pàgina web, no et cal tenir instal·lats còdecs ni plugins de cap mena.

Darrerament he assistit a molts actes que han estat retransmesos per Twitter, i no d’una manera “oficial”, des d’un compte únic creat per l’organització, sinó pels mateixos assistents des dels seus comptes personals. Si volguéssim tenir una visió global de tot allò que es twiteja sobre un determinat acte, hauríem de conèixer i seguir els diferents perfils de Twitter dels assistents, quelcom dificultós, així que com podem superar aquest problema?

La resposta es troba en els hashtags, unes marques que introduïdes en el text permeten seguir una conversa distribuïda entre diversos twitaires. Aquestes marques tenen la forma del símbol # seguit d’una paraula identificativa de la conversa. Per exemple, si volguéssim parlar d’alguna cosa relativa a la ciutat de Barcelona i fer que el nostre tweet pogués ser seguit per altres, podríem introduir el hashtag #barcelona o bé #bcn en el nostre text. A partir d’aquí, qui volgués seguir o afegir-se a la conversa, només hauria d’afegir el hashtag triat a les seves entrades.
Continuar llegint »

Fa uns dies va aparèixer a The Pirate Bay un fitxer amb les dades d’uns 100 milions d’usuaris de Facebook. La informació, en format de text comprimida, ocupa uns 2,80 gigabytes i ha estat compilada per Ron Bowes, responsable del bloc sobre seguretat informàtica SkullSecurity.

Dit així, hom pot pensar ràpidament en una escletxa de seguretat que ha permès revelar les dades personals de 100 milions de persones, però res més lluny de la realitat; la recopilació es feu emprant una eina proporcionada per la mateixa Facebook, el Directori, que recull totes les URL’s dels perfils dels usuaris amb els noms i cognoms que aquests han donat a Facebook, i que és informació pública.

De fet, si coneixem algú que estigui present a Facebook i fiquem el seu nom en un cercador com Google o Bing (podeu fer la prova amb les vostres mateixes dades si compteu amb presència en aquesta mateixa xarxa social), entre els resultats obtindrem amb gran seguretat la URL del seu perfil i, si hi entrem, veurem el nom i cognoms de la persona. Aquesta és informació que Facebook deixa que indexin els cercadors.

Les preferències de seguretat de Facebook es troben prou amagades i s'hi ha de perdre prou temps gestionant-les. Imatge: Guillem Alsina

Al contrari que aquesta xarxa social, altres com Tuenti no permeten que els diversos cercadors indexin aquest tipus de dades per defecte, protegint més als seus usuaris.
Continuar llegint »

Eduard Batlle, imatge cortesia del mateix protagonista de la nostra entrevista

Eduard Batlle, periodista amb una llarga trajectòria a El Punt i ara també -i d’ençà de la recent operació de compra- amb un futur a l’Avui, a l’edició electrònica d’aquests diaris. Activista (si s’em permet l’expressió) de la difusió del món de les TIC i, sobretot, una persona propera que ha tingut la gentilesa de respondre’m a unes preguntes.

Informàtica.cat – Eduard, en primer lloc moltes mercès per concedir-nos una part del teu temps, car sabem que vas molt enfeinat, i també moltes felicitats per la teva recent estrena per a les edicions en línia d’El Punt i el diari Avui. La nostra primera pregunta va, precisament, en aquest sentit: quins són els reptes inicials als quals t’enfrontes?

Eduard Batlle – L’objectiu és ajudar a dinamitzar el web i potenciar, sobretot, l’entrada de blocs d’àmbit local. El Punt és un diari que té en l’ADN la informació local i per aquest motiu, amb la consolidació dels blocs, pensem que hem d’oferir un servei més als nostres lectors del web i potenciar la informació local amb el relat ciutadà de persones que tinguin ganes de parlar del seu entorn més proper.

I.cat – A un nivell global, planetari, i centrant-nos en el camp periodístic i dels continguts, s’està parlant molt de la viabilitat dels continguts de pagament, i una bona mostra d’això són les explosives declaracions del magnat australo-nord-americà Rupert Murdoch. Analitzem-ho a un nivell més proper: podria funcionar ara per ara un Avui o un El Punt de pagament al nostre país?

E.B. – Aquest és un tema encara cultural a casa nostra i no és fàcil que l’usuari s’hi adapti a comprar la informació o bé les empreses, hi acabin rendibilitzant els seus projectes. En la cultura anglosaxona, com va passar primer als Estats Units i ara al Regne Unit, és més freqüent que és comenci a oferir la possibilitat de comprar paquets als usuaris i que restringeixin la seva informació per així donar un servei de més qualitat. En tot cas, a banda de les fórmules que ja existeixen i existiran encara més en el futur, el procediment serà que l’internauta haurà de comprar la informació a través de quotes o subscripcions.

I.cat – Si triomfen els models de pagament, això significa que inevitablement s’acabaran els continguts gratuïts a la xarxa?

E.B. – Evidentment, però també hi poden haver grans webs informatius d’un àmbit temàtic que es pugui arribar a rendibilitzar amb la publicitat. És el propi mercat que anirà regulant els diferents projectes empresarials. Ara, amb la crisi per exemple, és més complicat emprendre un projecte nou, que es puguin trobar inversors, tot i que la publicitat a la xarxa va en augment cada any.
Continuar llegint »

Una llegenda urbana molt real

La història del toothing arrenca a la Gran Bretanya cap al 2004 o, si més no, fou suposadament detectat sobre aquesta època. Consisteix en enviar missatges de mòbil a través de l’estàndard Bluetooth en llocs públics (ja que Bluetooth només té un radi d’acció d’uns 10 metres) a qui tingui el seu telèfon en mode de recepció, siguin coneguts o perfectes desconeguts, amb ànim normalment d’arribar a una relació sexual.

La pràctica del toothing fou informada inicialment per un periodista britànic al seu blog, i posteriorment va saltar a mitjans de comunicació tan importants com la BBC i en van informar sobre ella agències de premsa tan importants com Reuters. Fins aquí tot normal… llevat que el toothing és un muntatge.
Continuar llegint »

Una vitrina amb ordinadors. Foto: Guillem Alsina

La capital de França té molts atractius turístics ben coneguts arreu del món: la Torre Eiffel, l’Arc De Triomf, els seus boulevars, les passejades en Bateau Mouche… però per als més tecnòlegs n’hi ha un d’afegit: el musée de la informatique que es troba al capdamunt de l’Arc de la Défense, el barri modern que ha estat definit com el Manhattan de París.

L'espai de la Défense, amb l'arc a mà esquerra. Foto: Guillem Alsina

El vaig descobrir per casualitat en el meu primer viatge a la ciutat de la llum, l’agost del 2009. Jo voltava distret per La Défense un dia ennuvolat, i com suposo que fan tots els turistes novells, vaig voler contemplar la vista des de l’Arc de la Défense. Simplement impressionant, amb l’Avinguda Foch al meu davant i l’Arc de Triomf al capdamunt… però aquesta generosa visió aviat va quedar eclipsada al meu imaginari per un pòster del museu de la informàtica que es trobava al capdamunt d’aquella estructura en forma de cub gegantí.
Continuar llegint »

La zona del Poblenou en la qual s'enmarca el 22@. Imatge cortesia de 22@

Fa uns dies vaig tenir el plaer i l’honor de fer una visita al districte tecnològic de Barcelona, el famós 22@. Aquesta oportunitat em va venir de la mà de l’amic Eduard Batlle, director de les edicions en línia del Punt Diari i el diari Avui, a més de ser una persona extremadament activa pel que fa a l’organització de tota mena d’actes relacionats amb les noves tecnologies.

De fet, i encara que he emprat el terme visita, potser el més correcte fóra anomenar-ho recepció, car gairebé tot l’acte va transcórrer a les oficines que aquesta iniciativa té a la mateixa illa de cases que ocupa el centre comercial de Glòries, i la segona part que inicialment constituïa una visita a peu per alguns dels edificis emblemàtics de la zona, vam decidir bescanviar-la entre tots els assistents (calculo que érem una quinzena de persones) per prendre alguna cosa en un bar mentre el nostre hoste en representació del projecte 22@ ens responia als dubtes i les preguntes que tinguéssim.

El districte tecnològic de Barcelona 22@ ocupa una part del barri del Poblenou, una zona que fa uns dos segles havia impulsat l’activitat industrial catalana i a la qual se la va arribar a conèixer pel “Manchester català”. Però un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, el Poblenou va patir com ningú la fi del procés encetat amb la revolució industrial, i cap a la dècada dels seixanta del segle XX, l’activitat industrial va canviar i es va traslladar.
Continuar llegint »

Els maquers, paradigma del fenomen "fanboy"

Constitueix un fenomen de masses en l’era tecnològica, sobretot en aquests darrers temps: els fanboys, admiradors incondicionals d’un tipus de tecnologia, producte o fabricant. I cada cop sembla anar a més.

Els més coneguts són potser els “maquers”, i al meu parer iniciadors d’aquest fenomen. És clar que Apple s’ho mereix; la companyia de Cupertino no només fabrica productes d’electrònica de consum tals com ordinadors personals, reproductors de MP3, telèfons i altres gàdgets, sinó que ofereix una filosofia de vida determinada. I això és el que compren els més incondicionals de la marca, aquells que adquireixen tots els productes que surten de les ments pensants de Steve Jobs i els equips d’enginyers d’Apple.

Hi ha qui ho fa cegament: que Apple treu al mercat una nova versió d’iPhone? Se la compren sense abans comparar preus, productes de la competència, prestacions,… que Apple presenta una nova versió de MacBook? Allà van a per ella, sense aturar-se a comparar aquest ordinador i el seu sistema operatiu amb altres alternatives. És gairebé una fe cega en què tot el que produirà la companyia admirada serà un bon producte.

Hi ha fanboys que ho són d’altres marques i en altres camps, tot i que potser l’exemple més paradigmàtic d’aquest fenomen és el dels admiradors d’Apple. Un altre cas es dona en el món de les videoconsoles, ja que des del principi dels temps ens hem anat trobant amb seguidors incondicionals de Sega, Nintendo o Atari al principi dels temps, i de Nintendo, Sony o Microsoft actualment.
Continuar llegint »

París, la ciutat de les llums, destinació típica de viatge. Fotografia de Guillem Alsina, agost de 2009

S’acosta l’agost, l’època de vacances per excel·lència i, amb aquesta, els viatges. Ens trobem en temps de crisi, però pel que diuen les agències de viatge, la gent vol sortir igual que qualsevol altre any o, fins i tot més encara. Suposo que és allò típic de “al mal temps, bona cara”. Personalment, a mi Internet m’ha ajudat molt a planificar els viatges que he fet, i les vacances d’aquest any no en seran una excepció. A continuació, vull compartir amb vosaltres alguns truquets que he anat aprenent durant els viatges que he preparat.

Escollint destinació

M’agradarà una ciutat on no hi he estat mai? els dubtes ens poden assaltar fàcilment davant d’una destinació desconeguda… però ei! la gent viatja, precisament, per estar en llocs que no coneixia. Aquest passat mes d’agost em vaig enfrontar a la meva primera estada a Londres i París, més Madrid i Lisboa que són dues ciutats que tinc ben conegudes. Òbviament, els atractius d’aquestes dues urbs europees són de sobres coneguts: la Torre Eiffel, el Big Ben, l’Arc de Triomf, Hide Park,… Però: i altres llocs no tan coneguts?

Jo vaig trobar una bona solució fent una preview de les candidates i les destinacions escollides amb el Google Street View, una eina que et permet passejar-te de manera virtual per les principals ciutats del món. A més de decidir i hi anava o no, va donar un resultat més que excel·lent: tant vaig voltar de manera “virtual” per les dues capitals europees que visitava de nou, que quan hi vaig arribar sabia com anar des del meu hotel fins als llocs que volia visitar, orientant-me pels carrers sense haver de necessitar un mapa.