Des del nostre punt de vista occidental i  tradicionalmente democràtic, ens pot sobtar que uns drets tan bàsics com són el dret a la informació i a la llibertat d’expressió no siguin conceptualment els mateixos arreu del món. Aquesta circunstància és la que es troba a la base de la decisió de moltes companyies de software o de serveis online de doblegar-se, per dir-ho d’alguna manera, a la imposició d’una censura de continguts.

Blogger aplicarà una censura basada en el nostre país d'origen

Fa uns dies vam conèixer que Twitter començaria a aplicar-se una autocensura que bloquejaria els continguts potencialmente ofensius en determinats països. Per exemple, la llibertat d’expressió és un dret irrevocable dels ciutadans dels Estats Units o de la Unió Europea, però en altres contrades, com ara els països àrabs, la Xina o Korea del Nord, els governs tenen la darrera paraula sobre el que es pot dir o no es pot dir.

Tots recordem el paper que van tenir les xarxes socials en la denominada “Primavera Àrab” del 2010, que va suposar la caiguda d’alguns règims del nord ‘Africa. Doncs bé, sembla que serà complicat que aquesta manifestació de llibertat es torni a repetir, com a mínim a Twitter, per aquesta autocensura de la que parlem. Si al país X està prohibit parlar d’un tema, el Twitter esborrarà totes les piulades sobre això.

Continuar llegint »

A nivell local, sempre he pensat que els sistemes informàtics que alerten sobre incidències són molt pràctics, ja sigui informes meteorològics o sobre accidents que poden afectar el trànsit. Sortir de casa sabent per l’ordinador o pel mòbil que una carretera està tallada o que fara una gran ventada a la ciutat a la que has de volar, és un fet que no te preu. Ara bé, quan el món està tan globalitzat i la informació ja no pot ser només local, també cal tenir mecanismes per conèixer totes aquestes alarmes a nivell mundial. Fent servir la seva exitosa plataforma Google Maps, els de Google han llançat recentment un sistema d’alertes que informa d’aquests fets i els situa en el mapa.

Pàgina del sistema d'alertes públiques de Google

Aquesta iniciativa forma part del projecte Google Crisis Response i està vinculat a les cerques que realitzem per Internet. Posarem un exemple: imagineu que entrem a Google i cerquem “Grècia” perquè estem pensant en passar-hi uns dies de vacances a les illes gregues. Doncs bé, el sistema d’alertes públiques de Google ens hauria informat que recentment hi ha hagut un terretrèmol sota l’illa de Santorini. Aquest fenomen no ha causat danys ni víctimes, però és un clar exemple d’una situació que pot crear alarma social. Malhauradament, la informació de Grècia encara no surt als resultats.

Des de la pàgina de Google Public Alerts podem veure un mapa del món on apareixen indicats els llocs on hi ha incidències i una barra lateral on s’explica de quin tipus és. Tot i que no és un servei exclusiu dels Estats Units, és allà on més alarmes s’hi registren. Això és perquè la informació que té Google la rep dels serveis oficial d’emergències i sembla ser que no tots els països o comunitats les fan tan públiques. Per exemple, veiem que hi ha alertes per temporal de neu als estats del nord dels EUA, per vent for a Califòrnia, un petit terretrèmol a la regió de les Illes Verges (a prop de Puerto Rico) o un altre a Guatemala.

Continuar llegint »

Tot i que la majoria de nosaltres som usuaris quotidians del cercador de Google, és molt probable que amb l’ús diari no haguem reparat en tot un seguit d’eines extres de cerca que aquest ens proporciona. Una d’aquestes eines, que si no la veiem la podem fer aparèixer al menú de l’esquerra sota l’epígraf “Més eines”, és la cerca de notícies de darrera hora.

Nou a Google+: els trending topics

Aquesta funcionalitat, heretada del pioner “Google News” (que ja fa temps que va passar a millor vida) ens retorna les publicacions més recents sobre el tema que estem cercant. També tenim la possibilitat de cercar les darreres 24 hores, els darrers dos dies, la darrera setmana, el darrer mes o fins i tot el darrer any (a més, podem fer cerques personalitzades entre dates concretes). Amb aquesta cerca “de darrera hora” obtindrem literalment les noticies que s’han publicat fa menys de 60 minuts.

¿Quina utilitat té això? Principalment té una funció informativa molt interessant per qui vol saber de què s’està parlant a la xarxa. Aquest tipus de cerques ens permet seguir la línia de temps de la informació i veure com s’està propagant la informació. És interessant anar veient quines són les fonts originals de les notícies i com altres llocs web les hi van replicant. Tot i que és una cerca orientada al temps, els resultats que ens mostra Google no segueixen un ordre cronològic estricte, més aviat segueix el seu criteri de posicionament (el mateix que les cerques simples), prioritzant les pàgines més ben posicionades al seu rànking.

Continuar llegint »

Els moviments estratègics de Google sovint van encaminats a imitar tot allò que funciona, un tipus d’actuació molt semblant al que tenen algunes empreses xineses, per exemple, però a Google els resultats acostumen a ser similars o superiors als dels seus competidors.

Google llança als Estats Units Google Music

Google mateix va néixer quan el gran dominador del món de les cerques per Internet era Yahoo (ja veiem en quina posició està cadascuna d’aquestes empreses). Amb el navegador Chrome, Google va voler entrar en e mercat dominat absolutament per Internet Explorer de Microsoft, i ara aquest ja no té el monopoli de la navegació per Internet. Gmail va aparèixer quan tothom tenia un compte de Hotmail i s’hi ha fet un forat ben important en quant a nombre d’usuaris. Google Docs pretén acabar amb l’Office i, de fet, té una certa part de culpa en que els de Microsoft comencessin a pensar en portar el seu paquet al núvol. Amb Android, Google va voler fer front a iOS d’Apple, el sistema operatiu de l’iPhone i l’iPad, i de moment està aconseguint una legió de fabricants i usuaris que prefereixen la plataforma lliure del robot verd. Finalment, amb Google+ s’està intentant atraure usuaris d’altres xarxes socials i fer-se forat en aquest món, dominat per Facebook i Twitter.

I ara? Doncs ara és el torn d’entrar en el mercat de la venda de música per Internet. És a dir, ara Google vol tocar el pastís de l’iTunes d’Apple (també entrarà en competència directa amb Amazon). Per fer-ho, ha començat pels Estats Units

El nous servei de música de Google, que han batejat amb el nom de Google Music, posarà a la venda cançons a partir de 69 cèntims, amb la novetat que permetrà als usuaris d’Android compartir fins a 20.000 cançons de manera gratuïta. Aquest fet segueix en la línia de Google de no fer pagar per tots els serveis que rebem els usuaris. A més, Google Music estarà disponible també a Google TV, de manera que podrem accedir al servei amb el nostre compte de Google des del televisor i escoltar música sense haver de descarregar-la ni de fer servir un ordinador.

Continuar llegint »

L'aprovació d'aquesta llei suposa una amenaça directa a Internet.

La notícia de la possible aprovació de la SOPA al Congrès dels Estats Units s’ha escampat com pòlvora virtual pel ciberespai, i per una vegada alarma per igual tant usuaris com grans corporacions. No, ni ens hem tornat bojos, ni aquesta sopa duu all, ni brou, ni és en absolut comestible, encara que potser al final ens tocarà menjar-nos-la. Es tracta de la Stop Online Piracy Act i és una amenaça tan directa a la llibertat de la xarxa tal i com la coneixem, que bé podria haver-se anomenat STASI i no canviaria en res la seua darrera finalitat. I llavors, quins són els ingredients d’aquesta sopa? Doncs bàsicament estem parlant d’una llei que pretén combatre la pirateria a Internet a base de carregar-se la pròpia xarxa.

A qui afecta la SOPA?

No és gaire sofisticat, i suposem que per això resulta tot plegat una idea tan esbojarrada. El mètode que proposa aquesta llei per tal de combatre la distribució gratuïta de continguts amb drets d’autoria és senzillament tombar sense miraments tots els llocs web que infringisquen les lleis de propietat intel·lectual. Així de fàcil, així de primari. Però anem per parts.

D’entrada hi ha dos tipus de webs que podrien ser objectius d’aquesta llei absurda. D’una banda els infractors ‘directes’, on s’encabirien tots els webs que directament distribueixen continguts amb copyright sense permís, o bé tots aquells que faciliten les eines per saltar-se els mecanismes de protecció d’aquest tipus de continguts. Per exemple, una pàgina que permeta la descàrrega de franc de música amb drets, o bé una pàgina de hacks i cracks, que serveixen per evitar les proteccions del programari, etc. De l’altra, tots els llocs web que toleren aquest tipus d’infraccions, com ara MegaVideo, MegaUpload, o les pàgines d’enllaços.

Però no acaba aquí la cosa, i ara és quan arriba l’autèntic perill que fa trontollar tot el sistema. Hi ha una tercera categoria que inclou tots aquells proveïdors de serveis que no prenguen mesures davant d’una alta probabilitat d’infracció del copyright. Aquesta high probability, tal i com apareix redactada al text legal, ens indica que no cal cap resolució judicial per tal d’actuar contra un lloc merament sospitós d’allotjar contingut amb drets.

Efectes pràctics

Tot el que estem explicant, en la pràctica, implica que quan un web és sospitós de tenir pirateria, cal avisar totes les empreses que aporten finançament al lloc; poden ser anunciants, proveïdors de servei de pagament (Paypal, Visa, etc.), o qualsevol altre tipus de servei extern. Aquestes empreses disposen llavors d’un termini de cinc dies per tal de suspendre qualsevol mena de relació amb la pàgina afectada. Una cosa semblant al bloqueig comercial de Cuba, per entendre’ns. En la pràctica, això implica un ofegament financer del lloc que capaç de  tombar grans empreses.

I com que serveix la simple sospita, les corporacions haurien d’invertir uns recursos molt considerables per tal de monitoritzar a tothora els continguts que hom penja; una despesa astronòmica per als grans distribuïdors de continguts, però directament inassumible per qualsevol petita o mitjana empresa.

En un supòsit com el que plantegem, una denúncia falsa podria tenir unes conseqüencies devastadores, ja que a més es preveuen també altres mecanismes, com ara el bloqueig del domini sencer, per filtrat DNS, o bé obligar els cercadors a retirar el lloc de les seues recerques. Així, la SOPA podria tancar tots els blogs de WordPress, per posar un exemple, només amb la denúncia que un d’ells infringira la llei de propietat intel·lectual. Una mica hardcore, no creieu?

En definitiva, aquesta és una sopa de molt mal gust. Em ve a la ment un símil bastant il·lustratiu. És com voler combatre un càncer aplicant radioteràpia a diverses zones del cos amb criteris aleatoris. Es parlava fa uns dies de l’intent del Senat nordamericà d’aprovar una llei que atemptava contra la neutralitat de la xarxa. Doncs bé, aquesta nova amenaça converteix l’antiga en un mal menor, en un joc de xiquets. Però no ho oblidem, ni poden posar portes al camp, ni hem de tolerar mai que ho facen.

Via| Genbeta

Més informació| Electronic Frontier Foundation | Nación Red | American Censorship | Aavaz.org

Com tothom sap, corren temps difícils per a l’economia mundial, i a aquestes alçades segons per a quines coses, aconseguir crèdits o altres vies de finançament convencionals pot esdevenir una autèntica odissea. Però com que la gana aguditza l’ingeni –almenys això diuen– sempre es pot tirar pel dret i demostrar que els temps de crisi també poden servir per explorar sendes fins el moment poc transitades.

Captura de pantalla del web del projecte.

Així neix un fenomen com el crowdfunding, altrament dit finançament en massa. Aquest sistema de captació de fons consisteix a presentar un projecte i donar-lo a conèixer aprofitant tots els canals de comunicació a l’abast –les xarxes socials són una eina vital en aquest propòsit– per tal que tots aquells a qui els agrada la idea hi contribuïsquen amb aportacions.
Continuar llegint »

La xarxa social del gegant del cercador fa una passa important amb la incorporació del seu nou servei, ‘Pàgines’, que permet a les empreses de crear-hi el seu propi lloc. Aquesta és una funcionalitat que no estava prevista en la fase d’implantació de la xarxa, però en la nova fase que encetem amb què els de Mountain View pretenen consolidar el Google+, una xarxa que ja ha aconseguit aplegar a més de 40 milions d’usuaris. El servei que ara es posa en marxa té encara algunes mancances evidents, acostumats com estem a les pàgines d’empresa que ja oferien tant Facebook com ara l’espanyola Tuenti. A continuació fem una ulladeta a les noves característiques implementades.

'Pàgines' la nova funcionalitat de Google+.

La primera cosa amb què ens trobem és que l’aspecte de les pàgines Google+ són a simple vista molt semblants als perfils d’usuari normals. Tot i això, tenen algunes diferències de funcionament que cal conèixer. La principal d’elles és que les ‘pàgines’ no poden afegir usuaris als cercles si aquests usuaris no els hi han afegit als seus primer, de manera que no compten amb l’opció de compartir amb els cercles ampliats. Si hi haguera aquesta funció, la publicació d’una pàgina podria arribar a persones que no l’han inclosa als seus crecles, cosa que es vol evitar per tal d’estalviar la publicitat no desitjada o spam.
Continuar llegint »

La Casa Blanca va anunciar fa uns dies que el president Barack Obama exerciria el seu dret de veto si el Senat aprova una resolució que anul·laria una norma de la Comissió Federal de Comunicacions que protegeix la neutralitat en la xarxa. I bé, pot ser cas que siga la primera vegada que sent a parlar sobre aquest concepte, o potser ho ha sentit però no ho acaba de tenir clar, cosa que acostuma a passar quan es parla d’aquest tipus de tecnicismes sense explicar gaire en què consisteixen. Per neutralitat en la xarxa s’entén el fet que les operadores de telecomunicacions no poden discriminar el trànsit d’informació a Internet per tal de beneficiar uns serveis front a uns altres, i és el puntal bàsic perquè la xarxa continue éssent un mitjà de comunicació independent, on tots tenim veu per igual i les mateixes possibilitats a l’abast, ja siguem un ciutadà anònim o una gran empresa.

Acabar amb la neutralitat seria converir Internet en el Monopoly.

Per fer més comprensible el concepte posarem un exemple pràctic:  imaginem que entre uns quants amics muntem un diari digital amb una inversió humil i volem fer-lo crèixer poc a poc amb els guanys que obtindrem de la publicitat. A dia d’avui, quan pengem el nostre mitjà a la xarxa, com que Internet funciona per uns protocols que garanteixen que tots els paquets en què circula la informació es transmeten d’emissor a receptor a la mateixa velocitat, el nostre petit diari serà tan accessible com qualsevol altra de les grans capçaleres, ja siguen El País, La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, per posar alguns exemples.
Continuar llegint »

Aprofitant el recent llançament de la seua nova versió per a empreses, avui parlarem sobre Dropbox, una eina que cada dia guanya usuaris força merescudament, en opinió de l’a dalt signant. No us ha passat mai això de saber que existeix una aplicació, fins i tot saber per a què serveix sou conscients que és molt útil, bastant popular i tot això, però mai no heu trobat el moment de dir, ara l’instal·laré i miraré com em va? Aquest és el meu cas amb Dropbox. Sort que val més tard que mai, perquè m’estava perdent una meravella del nostre temps.

Dropbox s'integra perfectament al vostre sistema.

Hom diu sovint que les millors idees acostumen a ser les més simples, doncs bé, Dropbox ho confirma una vegada més. Per acotar una mica el camp i il·luminar aquell que no conega encara aquesta aplicació, la prodríem definir, de manera un tant rústica, com a ‘un pendrive al núvol’. Qui no ha lamentat mai haver perdut informació insubstituïble només perquè el nostre llapis USB ha fet figa, o simplement perquè no el trobem? És un problema que ja no existirà més d’ara endavant gràcies a aquesta nova eina.
Continuar llegint »