L’organització de la històrica fira madrilenya d’informàtica i noves tecnologies SIMO ha anunciat l’aplaçament de l’edició d’enguany, i que l’esdeveniment tornarà l’any vinent replantejat. Si bé per a molts això no ha sorprès en excés, a mi això si que m’ha agafat a contrapeu, car no suposava que el SIMO estigués tan malament.

Aquesta fira havia encetat el seu camí l’any 1961 com una exposició de material d’oficina, en la qual i a poc a poc, les calculadores i màquines d’escriure van anar deixant pas als ordinadors i els programes de tota mena per davant de taules, cadires, armaris o destructors de papers. La reconversió total en fira purament d’informàtica era quelcom que ja no deixava lloc a dubtes durant les darreres tres dècades.

Moltes eren les veus que s’havien alçat crítiques amb el SIMO des de feia uns quants anys, adduint que la cita madrilenya era cada cop més adreçada al públic final consumidor i menys al professional, plena de vídeojocs i que poca cosa se’n podia aprofitar. I, certament, la deserció de grans empreses era constant any a any, en un degoteig lent però imparable.

Continuar llegint »

No, ni us heu equivocat de bloc ni hem canviat la temàtica per parlar de què hi ha més enllà de la vida o de si existeixen els fenòmens paranormals. Pel cap baix d’una cosa si n’estem segurs: els zombis existeixen. I el nostre ordinador en pot ser un…

Per començar, potser que aclarim què és un zombi informàticament parlant, però per a això primer començaré per explicar què podem entendre com un zombi de la forma tradicional, és a dir, un mort vivent.

En la pràctica del vudú es coneix com a zombi* a un ésser humà suposadament ressuscitat de la mort per un fetiller que n’ha fet el seu esclau. A la realitat, el zombi és una persona a la qual se li ha administrat una droga que l’ha fet entrar en un estat catatònic (de mort aparent), en el qual el pols va tan lentament i amb prou feines se li aprecia la respiració, que hom el pot donar per mort i fins i tot enterrar com a tal. Llavors, el fetiller el “desperta” de forma “miraculosa” amb una substància que li fa prendre, una droga psicoactiva que n’anul·la la voluntat i la fa actuar… doncs com un zombi.

I això què té a veure amb els nostres ordinadors? ben simple: ells també poden esdevenir zombis, no del tot mancats de voluntat però si al servei d’algú tan sinistre com ho poden arribar a ser els fetillers malignes de qualsevol cultura ancestral.

Continuar llegint »

És una de les primeres preguntes -si no la primera- que es fan aquells internautes que han deixat enrere l’estat de principiants i s’han decidit a desenvolupar alguna activitat a la Xarxa, ja sigui escrivint un bloc, un grup en una xarxa social o un lloc web dedicat a alguna temàtica.

Deixaré de banda els comerços que es dediquen a la venda en línia, ja que el supòsit de negoci és el mateix que si s’obre una botiga o una oficina professional en qualsevol ciutat, i passaré a parlar de tot allò que es refereix a activitats no dedicades explícitament al comerç, a la venda de bens i serveis.

Naturalment, quan parlem de guanyar diners a Internet, de seguida ens ve al cap la publicitat, les esponsoritzacions i programes com Google AdSense. Es pot viure d’aquests ingressos? La resposta és no, però…

Continuar llegint »

La nostra generació té assumides les targes de crèdit, les populars “Visa”*, car les hem emprat gairebé des que tenim memòria. En canvi, als meus pares per exemple, els va sorprendre relativament l’ús d’aquesta facilitat en el pagament, i s’hi van haver d’acostumar. Simplement, era quelcom que els havia arribat ja a una certa edat (tampoc molt grans, no creieu). Nosaltres gairebé donem per segur que en el futur pagarem amb diners en metàl·lic o amb tarja de crèdit. Però, serà realment així?

Les noves tecnologies evolucionen molt ràpidament tocant tots els racons de la nostra societat, i els sistemes de pagament (vitals des dels principis de la societat) no podien quedar de banda d’aquesta influència.

Ja comença a ser habitual als països més evolucionats de l’Àsia, el Japó i Corea del Sud, veure a gent pagant les seves compres amb el telèfon mòbil. El sistema és ben senzill: només cal que acostin l’aparell a un lector semblant al dels codis de barres de qualsevol supermercat d’aquí, i la màgia es fa… mentre el compte corrent minva lleugerament. Ara Visa, la coneguda empresa que esmentava abans, vol posar això a l’abast de tots els mortals. O almenys, dels que tinguin saldo a la seva llibreta d’estalvis.

Continuar llegint »

Recentment, la GSM Alliance (organització encarregada de vetllar per la bona salut de la telefonia mòbil a nivell mundial i que organitza entre altres “mogudes” el Congrés de Telefonia Mòbil Mundial que es fa cada any a Barcelona) ha presentat una nova iniciativa centrada en la connectivitat dels ordinadors portàtils, però enfocada a fer-ho a través de les xarxes de telefonia mòbil.

Si bé en un principi pot semblar que aquesta nova iniciativa només afectarà a la industria, convé estar-ne al cas perquè aviat ens afectarà a nosaltres, als consumidors i usuaris, ja que es pretén la creació d’un segell per als equips que compleixin determinades condicions, a més de què es vol que això sigui una passa més envers el tan desitjat i buscat “always on” (sempre connectat).

I què és això de l’always on? Ben senzill: actualment, si agafeu un ordinador portàtil i us n’aneu al mig del camp, en cotxe (i no en sou el conductor, s’entén) o en tren, us trobareu en una situació en la que no teniu accés a Internet. Doncs bé, l’always on vol ser el revulsiu d’aquesta situació, canviant-la per a què a tot arreu on aneu us trobeu amb connectivitat a la Xarxa de xarxes, emprant la tecnologia que sigui.

Continuar llegint »

Les operadores de telefonia mòbil aviat podrien adoptar una tendència que ens ve del Japó i entronca amb el concepte del “low-cost” (baix cost) que tan ha arrelat a casa nostra gràcies a la companyia aèria irlandesa Ryan Air i que fins i tot ha acabat entrant en el nostre vocabulari. Es tracta d’acabar amb la tendència a la subvenció en els telèfons mòbils.

Des del principi de l’expansió comercial de la telefonia mòbil a les nostres contrades, donar d’alta una línia amb contracte ha estat bonificat amb el regal d’un telèfon o un descompte important en l’adquisició d’un nou terminal. Aquesta és una pràctica no exclusiva del nostre mercat, sinó que a nivell mundial també s’ha dut a terme des dels orígens de la telefonia mòbil comercial a gran escala. És el que s’ha donat a conèixer com a subvenció per al terminal.

Doncs bé, des del Japó ens arriben les primeres noticies d’una nova tendència que fa que les operadores posin a la venda paquets de baix cost sense subvenció, és a dir, només les trucades a un preu força assequible. És normal: si el client no paga el telèfon i el fabricant bé l’ha de cobrar, evidentment l’operadora no desembutxacarà els diners per tal que l’usuari final es quedi tan feliç i agraït; podríem dir que l’operadora “avança” aquests diners en concepte de subvenció a retornar, i que aquest retorn es produeix amb el cost mensual del contracte i les trucades.

Continuar llegint »

Haig de dir que TV3 m’ha sorprès gratament amb l’emissió de la telesèrie d’humor nord-americana Chuck, que podem veure cada dijous a la nit. Si us sorprèn que en vulgui parlar avui aquí, us diré que això és degut a què el personatge central (i que dona nom a la sèrie) i jo tenim punts en comú: ambdos som el que s’anomena un ‘geek‘.

I què significa això de geek? Aquest terme de l’anglès encunyat als Estats Units fa referència a una persona que no només hi entén molt de noves tecnologies, sinó que a més ha fet d’aquesta expertesa pràcticament una forma de vida, una filosofia vital. En resum, la informàtica i tot allò que la rodeja no és només una eina si no una finalitat en ella mateixa, ben al contrari d’aquells qui el rodegen, i que consideren que un ordinador no passa de ser una simple màquina que tan sols els serveix per aconseguir algunes de les coses que volen. Com un cotxe o una segadora de gespa. Sinònims de geek serien nerd o techie, i si parlem de les nostres contrades, ens trobem amb l’ús del mot ‘friki‘, una adaptació de l’anglès freak, literalment ‘estrany’. I, evidentment, un geek és quelcom estrany, així com un jugador de rol (amb tots els meus respectes per ella i les activitats que desenvolupen) respecte a la societat actual, que té uns paràmetres que considera, en global, com a acceptables, com l’ideal al qual hem de tendir tots.

Continuar llegint »

L’expert rus i fundador de l’empresa que porta el seu cognom no es cansa de reclamar sistemes que permetin un control més estricte de qui accedeix a Internet per tal de prevenir les males accions que s’hi duen a terme. Lluny de polèmiques sobre si això trairia l’esperit de llibertat i anonimat de la Xarxa, la idea de Kaspersky no és nova ni ell ha estat el primer en defensar-la públicament. Hom hi pot estar en contra, però sense cap dubte l’enginyer rus és una d’aquestes veus que dona gust escoltar i amb les que es pot dissentir i discutir distesament, amb educació i elegància.

Hi ha veus que el critiquen per oferir una situació molt alarmista del que està passant a la Xarxa, però personalment i després de veure com està la situació entre els usuaris finals, crec que d’alarmisme més aviat poc. És clar que també entenc que els dubtes que es tenen són raonables, car aquest home es guanya la vida amb la venda d’antivirus i productes de seguretat i, naturalment, aquest estat de por li convé per als seus interessos.

Recordo una conferència al darrer SIMO (la fira informàtica de Madrid, una de les més importants d’Europa) en la qual Kaspersky ja advocava per la creació d’un cos policial internacional amb jurisdicció a la Xarxa de xarxes, una “Interpol d’Internet” com la anomenar ell en referència al cèlebre cos policial transnacional.

Continuar llegint »

Des de fa molt de temps que sento una gran admiració per l’empresa de Santa Clara (Califòrnia, Estats Units), ja que els seus productes sempre m’han semblat útils, simples i molt eficaços. Malauradament no he pogut tocar gaire el seu maquinari (tot just una estació de treball al laboratori d’arquitectura de computadors quan era a l’universitat), però si el seu programari (StarOffice, Solaris i Java), i me’n declaro un gran entusiasta. I això provoca que el que explico en aquestes ratlles m’hagi entristit, ni que sigui lleugerament i encara que no s’hagi confirmat.

Sun no passa per un bon moment. Les seves accions han anat davallant amb pas ferm durant tot el que portem d’any, i això ha dut a rumors sobre una possible reestructuració o, fins i tot, que la multinacional sigui adquirida per una altra companyia. I ara us podeu preguntar: i això a mi què m’importa? Doncs a més dels possibles acomiadaments (que sempre és trist veure com algú, sigui d’on sigui, perd la feina), aquesta companyia treballa molt en el nostre país i té clients prou importants com la Generalitat de Catalunya o la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Per a aquesta darrera, tinc entès que proporciona la tecnologia que permet a TV3 i Catalunya Ràdio tenir els seus arxius digitalitzats. Imagineu-vos el que ha de ser digitalitzar tot el contingut que es grava a la nostra televisió pública (i que consisteix no només en allò que s’ha emès) i posar-ho de manera que la seva indexació sigui el més ràpida i flexible possible per a posteriors cerques. La quantitat de maquinari (deuen posar un servidor nou i dels grans cada dia, pel cap baix) i la qualitat del programari per a gestionar-ho ha de ser senzillament impressionant. Evidentment, qualsevol operació important a la casa mare de Sun podria tenir repercussions als negocis que la companyia fa al nostre país.

Continuar llegint »

A aquestes alçades, qui més qui menys ha sentit a parlar del famós vídeo casolà “pujat de to” que fa uns anys va protagonitzar la voluptuosa ex-vigilant de la platja Pamela Anderson o, més recentment, del polèmic cas de Paris Hilton, l’hereva dels famosos hotelers. El primer va representar el naixement de tota una modalitat, la dels vídeos pornogràfics amateurs protagonitzats per personatges famosos, que es van popularitzar definitivament amb la segona. No obstant, aquesta “moda” s’ha estès ràpidament entre la gent corrent, comportant un altre problema: el de la vulneració de la privacitat.

Més enllà de que Internet hagi estat emprada com la plataforma de llançament per a certs famosos mitjançant aquesta pràctica de que “accidentalment” s’hi filtrin els seus vídeos més íntims, també ha estat l’aparador en el qual ex-xicots dolguts s’han revenjat de les seves ex-xicotes mostrant a tot el món els seus encants i les habilitats que rares vegades ensenyen… sense el consentiment de l’afectada, naturalment. L’exponent més famós d’aquesta casuística és potser el de la nedadora internacional Laure Manaudou, de qui el seu ex-xicot va distribuir a través d’Internet unes fotos íntimes realitzades a l’habitació d’un hotel.

Continuar llegint »