Captura de pantalla d'un grup d'usuaris per als fans de Firefox dins de Facebook. Imatge: Guillem Alsina

Una de les eternes preguntes que es fan tot sovint els usuaris de la popular xarxa social Facebook és en què consisteix la diferència exacta entre una pàgina i un grup. Provaré d’explicar-vos-ho.

La diferència més bàsica entre la pàgina i el grup és que la primera s’erigeix en la manera adequada de tenir una representació “oficial” al Facebook, mentre que el segon pot ser creat per qualsevol persona. Així doncs, si parlem de la representació d’un cantant, actor, empresa o club esportiu, la manera adequada de fer-ho és creant una pàgina, i haurem de fer-ho només si tenim aquesta representació oficial.

Mentre, un grup pot ser creat per qualsevol persona. Per exemple, jo com a individual no vinculat amb cap empresa o servei, puc crear un grup de -posem com a exemple- gent a qui agraden els productes d’Apple, HP, Toshiba o Google, o qualsevol altra cosa. Puc crear un grup de fans d’un equip de futbol (cosa difícil, ja que ni em va ni em ve…) o d’un grup musical, i no cal que hi tingui cap lligam en concret, amb tan sols que m’agradi el producte o servei (o no…), ja n’hi ha prou. A més, el puc muntar sol o amb l’ajut d’altres persones.
Continuar llegint »

Els .com estan d'aniversari

Aquest passat dilluns dia 15 de març es van complir vint-i-cinc anys d’ençà del registre del primer domini .com . Aquest sufixe de domini és, sense cap mena de dubte, el més popular a la Xarxa, i ha esdevingut tota una icona representativa d’Internet a la cultura popular. El terme “punt com” ja no és exclusiu dels cenacles informàtics, ni tan sols dels relacionats d’alguna manera amb la tecnologia, sinó que és un patrimoni de tota la humanitat.

Però retrocedim aquests vint-i-cinc anys i veiem quin fou el primer domini .com en ser registrat. Corria el 1985, i Internet tot just s’obria fora del sector militar i de l’educatiu cap a l’empresarial. Aquí a Catalunya, la Xarxa de xarxes entraria amb força entre principis i mitjans de la dècada dels noranta, per consolidar-se com una eina assequible a tothom (i desitjable per a molts!) a finals de la mateixa dècada i principis del nou mil·lenni.

La web ni tan sols havia estat inventada. Caldria encara un lustre per a què Tim Berners-Lee (encara mancat del títol de Sir que se li va concedir a posteriori) inventés una forma per bescanviar informació amb altres membres de la comunitat científica sense dependre d’una plataforma de maquinari/programari determinada. El correu electrònic existia, sí, així com també els precedents immediats de la Web com eren els sistemes Gopher, Archie o Wais (i ara no sé si els escric bé, perquè fa tant de temps…), però la Internet d’aquells temps distava molt encara de la Internet que coneixem avui en dia i que tan propera ens és. Llavors era cosa de tècnics especialistes, autèntics geeks que hi remenaven en pantalles de fòsfor verd.

Symbolics Inc. era a aquelles alçades una empresa que venia sistemes informàtics per a càlcul algebraic intensiu basats en el seu propi sistema operatiu i en un entorn integrat de desenvolupament que emprava el llenguatge de programació LISP. Oferien la solució completa, programari i maquinari, però la cosa no els devia acabar d’anar del tot bé. Investigant sobre què havia passat amb aquella empresa, em vaig assabentar que ara el seu lloc l’ocupava una altra que s’anomena de la mateixa manera però no és l’original, i que es cuida de mantenir els desenvolupaments d’aquella companyia dels vuitanta. Però en el seu punt àlgid, aquesta empresa va comprar el domini symbolics.com, avantçant-se així al seu temps.

I què ha estat del domini? Des de fa uns mesos és propietat de XF.com, una empresa especialitzada en la compravenda de dominis a Internet. No creieu que és quelcom molt adequat per a aquest primer domini .com? I el que allotja és el bloc personal del director d’aquesta empresa.

Ha plogut molt des d’aquell març del 1985; Internet ha madurat, ha deixat de ser una cosa usada pels frikis de la informàtica a ser una eina d’ús comú per a tothom. Ha revolucionat la forma en què ens comuniquem, ha empetitit el món, ha creat tota una forma de veure i fer els negocis, ha donat llibertat de publicació a la gent, però també ha portat aspectes foscos com la ciberdelinqüència i temes no resolts com el de la pirateria/lliure intercanvi de continguts, dues cares d’una mateixa moneda.

Vint-i-cinc anys no són res ;-)

Ángeles González-Sinde, titular del Ministeri de Cultura

Podríem dir que “amb nocturnitat i traïdoria” el Consell de Ministres de l’Estat Espanyol va aprovar, el dia de Sant Josep -festiu a molts llocs d’Espanya- el projecte de Llei d’Economia Sostenible, coneguda popularment com a “Ley Sinde” pel cognom de la Ministra de ¿Cultura?, Ángeles González-Sinde.

Explicat així, sembla més aviat que s’hagi fet una reunió conspiratoria per a organitzar un cop d’estat i, realment, alguna cosa de clandestinitat devia tenir, probablement deguda a la pressió popular a Internet dels grups anti-llei. Fer aquest tràmit durant un cap de setmana llarg en el que molta gent es troba fora i desconnectat desarticula qualsevol intent de coordinació ciutadana per organitzar protestes que, en tot cas es retarden. No obstant, i veient com actua la societat civil avui, quants més dies es perdin en organitzar el moviment ciutadà, menys participació tindrà, i amb això és amb el que juga el govern.

A partir d’aquí, a la “Llei Sinde” li queden uns pocs tràmits per complir, començant per la seva tramitació al congrés. Els socialistes hi votaran a favor, com és lògic, els populars en contra (no és lògic per ideologia, però ho és pensant que han de dur la contrària al govern sigui com sigui), i els diversos partits minoritaris s’alinearan amb qui més els convingui o amb els seus aliats naturals.

L’aspecte més controvertit de la “Llei Sinde” és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de “suspendre” llocs web que es donarà a una comissió depenent del Ministeri de Cultura. Aquesta suspensió (un terme que no queda del tot clar què significarà) es realitzarà cautelarment mentre no es porti a judici als responsables del lloc web, per tal d’evitar més danys als posseïdors dels drets de propietat intel·lectual del material piratejat.

Actualment només es pot clausurar un lloc web per ordre judicial. Com ja vaig dir amb anterioritat, els poders judicial i executiu estan separats i ben definits en tota democràcia moderna, i al meu parer el que fa la llei Sinde és dotar de facultats judicials al poder executiu. Aquest fet, augmentat i corregit, és el que condueix a una dictadura.

Amb tota probabilitat, la comissió que nomenarà el Ministeri de Cultura no estarà composada de tecnòlegs i juristes que puguin debatre amb coneixement de causa sobre les modernes tecnologies i Internet, i ni tan sols per artistes que estiguin essent víctimes de la pirateria, sinó molt probablement per elements reaccionaris de les entitats gestores dels drets de propietat intel·lectual que, com la SGAE, s’han enrocat en posicions inadmissibles aconseguint poder mercès a les seves connexions polítiques. Són personatges com el “senyor” Teddy Bautista, que per la seva actuació pública sembla ben bé com si només pensin en les butxaques.

Potser aquest és l’aspecte més polèmic, però no n’és l’únic. També ens trobem amb la possibilitat de suspendre un lloc web pel simple fet de recollir enllaços que apuntin a material protegit per drets de propietat intel·lectual, encara que no emmagatzemin el material en sí. Més d’un jutge ja ha advertit que no està fora de la llei proporcionar enllaços, ni tan sols quan aquests apunten a material protegit per drets d’autor. Una altra cosa és oferir una descàrrega directa.

Lluny de consideracions morals sobre si el lliure intercanvi de continguts és lícit o no (no dic legal, sinó acceptable social i econòmicament), aquesta llei es passa molt, ja que sembla buscar donar al govern espanyol un poder sobre la Xarxa a l’Estat que avui li permetrà tancar una web que apunti a pel·lícules “piratejades”, però demà, i sota la mateixa excusa, pot suspendre cautelarment un lloc web que, simplement es mostri desfavorable amb la seva política. Si, el jutge pot dictar que els administradors són innocents, però si s’ha suspès la web, el mal ja estarà fet.

Foto: 20minutos.es amb llicència

Compte amb el que executeu a Facebook. Fotomuntatge: Guillem Alsina

Compte amb les aplicacions que executeu dins de Facebook! Si bé fins ara aquestes eren innòcues (la gran majoria, vaja), l’empresa especialitzada en solucions de seguretat Trend Micro ens adverteix que ha sorgit tota una nova classe d’aplicacions de Facebook que són emprades per spammers per atraure’ns cap a perfils de la xarxa social i pàgines web publicitàries.

La trampa d’enginyeria social que fan servir més sovint és oferir a l’incaut usuari de Facebook una manera de veure qui ha visitat el seu perfil. Aquesta és una funcionalitat que no existeix a la popular xarxa social i que, al meu parer, no existirà mai.

I el motiu de que pensi així és simple: si hom sap que la seva visita queda enregistrada i que l’altra persona podrà saber que ha estat al seu perfil, més d’un noi no visitaria tan sovint el perfil de la noia que li agrada però que ella no ho sospita (o casos semblants), o bé aquesta mateixa persona no “espiaria” a amics i coneguts sense que aquests o sabessin, amb el que l’activitat a la xarxa davallaria i, en conseqüència, també cauria el seu atractiu. L’anonimat de les nostres accions fa que siguem molt més actius visitant altres perfils, tafanejant les seves fotos o quins amics tenen altres persones, el que dóna vida a Facebook, que és al cap i a la fi el que interessa a aquesta empresa.

Prometent que això es podrà fer amb un determinat programa, els creadors de malware atrauen als usuaris de Facebook, que instal·len al seu perfil la falsa aplicació. Aquesta (que, evidentment, no funciona com promet) els condueix cap a algun tipus de spam o, fins i tot, a trampes més perilloses com ara pàgines web que imiten d’altres molt conegudes per capturar les dades sensibles dels usuaris.

Per tal de temptar a més usuaris, aquestes aplicacions afegeixen entrades al perfil i al mur de l’usuari, donant-se a conèixer a prometent realitzar la funció que anuncien.

Tot i les mesures de seguretat que Facebook ha impulsat darrerament, el seu sistema de programació (les API‘s i la llibertat per executar qualsevol aplicació) no proporciona totes les garanties de seguretat que hauria de tenir un servei en línia de tanta magnitud com aquest, que aplega més de 400 milions d’usuaris d’arreu del món. Probablement a aquestes alçades s’hagin retirat les aplicacions que han motivat directament aquest article, però és probable que les mateixes ja estiguin essent substituïdes per unes altres que fan exactament el mateix i que estaran en funcionament encara unes quantes setmanes.

El sentit comú dicta que anem sempre amb molt de compte amb tot allò que executem a Internet i las pàgines que visitem. La Xarxa és una veritable selva on abunden les espècies perilloses. En el cas de Facebook, molt de compte amb els jocs casual que darrerament proliferen en aquesta xarxa social i en les aplicacions que prometen funcionalitats desitjades i buscades com és el cas que hem comentat.

Aquells de vosaltres que ara en teniu uns trenta i tants o quaranta i pocs segurament deveu recordar uns temps en els que l’escola era més dura que ara (però menys de quan van estudiar els nostres pares i avis!) i no et podies distreure que el professor ja et cridava l’atenció; “estàs per al que has d’estar?” t’increpava mentre els teus companys de classe es burlaven de tu per haver estat pescat “in fraganti” (on és ara l’amistat que es demostra al pati? ;-)

La moderna distracció de l’era de les comunicacions és el Twitter. No a les escoles, almenys mentre no ens arribin els portàtils promesos per en ZP, que serà llavors quan els nens podran començar a “twitejar” i actualitzar els seus perfils de Facebook indiscriminadament. Jo, que -com aquell qui res- ja vaig camí dels 36, no arribava al nivell de jugar “a barcos” com en generacions pretèrites, però si que pintava a les darreres pàgines de la llibreta… és ben bé que els temps evolucionen que és una barbaritat!

Però aquestes ratlles no són per a evocar “batalletes” del passat malgrat que jo ja he fet la meva incursió nostàlgica; no, són degudes a una reflexió provocada per una conferència a la que vaig acudir fa unes setmanes, i en la que vaig veure força gent “twitejant” mentre el conferenciant anava donant el seu discurs. De veritat tota aquella gent podia estar per fer un redactat al Twitter mínimament decent i escoltant i absorbint el que deia el conferenciant al mateix temps?
Continuar llegint »

El president veneçolà al bell mig d'una nova polèmica, aquest cop relacionada amb Internet

Personatge polèmic com ell sol, Hugo Chávez (president de Veneçuela) va donar més teca als mitjans de comunicació per a què parlessin d’ell i, de passada, també en va donar a la comunitat internauta. El motiu: un discurs durant un acte polític televisat en directe al seu país en el qual va posar sobre la taula la idea de que a Internet s’ha de controlar el que es publica.

Però abans de titllar gratuïtament a Chávez de dictador, anti-demòcrata o comunista (quelcom que, per a alguna gent, és un greu insult), repassem els fets: el passat dissabte, es registraven dos internautes als fòrums del lloc web veneçolà Noticiero Digital. Immediatament, publicaven en aquests mateixos fòrums una falsa noticia en la qual afirmaven que un grup de paramilitars havia assaltat el vehicle en el qual circulava el ministre d’obres públiques veneçolà, Diosdado Cabello, disparant indiscriminadament sobre aquest i matant-ne tots els ocupants, inclòs el Sr. Cabello.

El fals comunicat (a Cabello no li va passar absolutament res, ni el seu vehicle fou assaltat) acabava afirmant que en breus instants n’informarien tots els canals de televisió i ràdio del país, i que el govern estava a punt d’emetre un comunicat oficial culpant de l’acció a un grup de paramilitars finançats pel president colombià Álvaro Uribe, amb qui Chávez ha mantingut fortes discrepàncies (sobretot pel que fa a la lluita contra les FARC que ve duent a terme el govern colombià).
Continuar llegint »

Google, en el punt de mira

Darrerament, Google s’ha guanyat molts enemics per haver anat entrant en camps del món de la informàtica on inicialment no hi tenia presència. L’arribada del navegador Chrome, del sistema operatiu Chrome OS o del telèfon mòbil Nexus One, han comportat el refredament de les relacions entre la companyia del cercador i antigues aliades com Apple o Motorola. En alguns casos, aquest enfrontament s’ha fet públic (cas de les declaracions de Steve Jobs en contra d’Adobe i Google) o privat (cas del que expliquen de Motorola que, com altres fabricants, ha quedat mosquejat amb Google però sense dir-ho públicament perquè necessita Android).

Un dels darrers enemics que sembla haver-los sorgit a Sergey Brin, Larry Page i els seus, són les operadores de telefonia mòbil. Recentment el president de Telefónica, César Alierta, afirmava que Google provoca una gran despesa de l’ample de banda de la Internet mòbil (pàgines web i serveis en línia consultats des dels nostres smartphones), lucrant-se amb la publicitat i sense que res d’aquests ingressos repercuteixin en la millora de les infraestructures que permeten a la companyia del cercador lucrar-se. Dit d’altra manera, César Alierta vol una part del pastís de Google.

Però és que no només es tracta del president de l’operadora espanyola; en el recent Mobile World Congress, Vittorio Colao (CEO de Vodafone) també es va mostrar favorable a la mateixa línia, amb què Google pagui una part de la factura de la Internet Mòbil.

Aquí, el principal problema consisteix en les infraestructures, en les antenes de telefonia, ja que s’han de canviar cada pocs anys degut als avançaments tècnics que s’estan fent a nivell de velocitats i capacitats de connexió. Si fa quatre dies -com aquell qui diu- es desplegava la 3G, ara li toca el torn a la 4G, però és que potser d’aquí dos anys ja es comença a parlar de la 5G. I un cop s’han gastat milions d’Euros en implantar antenes a tot el territori, és molt galdós haver-les de substituir per unes altres, a més de que no s’han amortitzat les primeres.

Podem pensar que és en aquest clima, amb uns governs que no tenen liquiditat per subvencionar les noves infraestructures malgrat que per nombre d’usuaris (creixent dia a dia) i ús que aquests fan de la xarxa telefònica (amb més connexió a Internet i descàrregues de continguts multimèdia), la necessitat és imperiosa, que les operadores busquen trobar una font de finançament i no se’ls ha acudit cap altra cosa que aquesta, però jo crec que és més aviat un toc d’atenció a Google, no sigui que la companyia del cercador es vulgui atrevir a entrar en el seu negoci.

De fet, als Estats Units, Google ja hi té un projecte per estendre cable de fibra òptica, especialment a zones rurals. Així que veient els exemples del Nexus One o el Chrome OS, el més probable és que les operadores hagin volgut parar-li els peus a la multinacional abans fins i tot d’haver-s’hi d’enfrontar comercialment, tot aplicant una maniobra de bloqueig. No debades, el futur de la informàtica personal està tirant cap a allò que és mòbil, pel que per a la gent de Google (i segons va afirmar Eric Schmidt a la seva keynote del mateix Mobile World Congress), aquest àmbit té preferència sobre la informàtica d’escriptori. D’aquí a passar a constituir una operadora pròpia, per a Google pot haver-hi un pas, i més si veiem tots els fronts que ha obert darrerament.

I jo em pregunto: no farien més bé aquestes grans companyies qüestionant els sous dels seus alts directius que a dia d’avui i en molts casos, cobren quantitats dignes d’un jugador de futbol de primera divisió? Evidentment que ho farien, evidentment que no ho faran.

Des de fa uns dies m’he quedat meravellat en sentir anuncis en català al mig de les cançons que es reprodueixen a l’Spotify. Si, la cosa no sembla tenir gaire res de meravellosa (i menys si està relacionada amb haver d’aguantar publicitat), però tractant-se del país en el que estem i de la situació lingüística i cultural en la que estem, sempre fa gràcia.

Però abans d’entrar en matèria, què és Spotify? Amb tota la polèmica que s’ha donat aquests darrers anys sobre la música digital (que si pirateria, que si drets d’autor, que si atracaments com el cànon…), últimament hem vist proliferar diversos serveis de streaming que posen un punt intermedi i legal molt interessant: hom pot escoltar la música gratuïtament, però sense haver-se-la de descarregar (via streaming, descarregant-la parcialment en el moment d’escoltar-la) i aguantant una certa dosi de publicitat. I, per un preu donat força a l’abast de tothom, pot desfer-se de la publicitat o descarregar la música.

Spotify és una de les grans del gènere, tan i fins a tal punt que el seu CEO* fou convidat en el darrer Mobile World Congress a compartir taula amb els grans del sector de la telefonia mòbil (Nokia, Vodafone,…) en una de les conferències que es va celebrar.
Continuar llegint »

Amb l’entrada en escena de serveis de microblogging tipus Twitter i xarxes socials com Facebook, l’espai (més que el temps) s’ha convertit en or. I és que en 140 caràcters és difícil expressar-hi gaires coses, o bé en l’espai que una xarxa social ens deixa per a l’estatus, i més si hi hem de fer aparèixer una URL, una adreça d’Internet (si, ja sabeu, d’aquelles que comencen amb http:// …).

És per això, que ja fa força temps, algú ben eixerit va pensar en una manera d’escurçar una adreça web, i es va empescar la idea fonamental que ara fa funcionar als serveis d’escurçament d’adreces. Imagineu-vos que a algú li heu de fer arribar la següent adreça web: http://www.microsoft.com/downloads/details.aspx?FamilyID=a1a48de1-e264-48d6-8439-ab7139c9c14d&displaylang=ca*, exactament 108 caràcters. Amb una entrada al Twitter ja gairebé exhauriríeu tot l’espai disponible si no hi trobeu altra solució.

Bé, ara, amb aquesta adreça copiada en memòria, carregueu la plana del servei Bit.ly i introduïu-la a l’espai de text per escurçar-la, tot prement el botó “shorten”. Resultat? a mi m’ha donat el següent: http://bit.ly/1VXIih . Si ara proveu d’introduir aquesta adreça que us ha donat el servei en un navegador web, veureu com us porta al mateix lloc de l’anterior. Si, efectivament: Bit.ly actua com un servei de redireccionament que “recorda” a on dirigeix cada adreça, de manera que teclejant la que ens dona com a escurçada, anem a parar al mateix lloc que amb la original.

Suposo que ràpidament li veieu als avantatges: 108 caràcters de la URL original contra els 20 de l’adreça escurçada, 88 caràcters que guanyem per al nostre missatge a Twitter o Facebook.
Continuar llegint »

Yahoo! començarà ben aviat a fer servir el motor de cerques de Bing. Fotomuntatge: Guillem Alsina

Al juliol del 2009, Yahoo! i Microsoft donaven a conèixer que havien arribat a un acord comercial pel qual el cercador Bing esdevindria el motor de cerques per al portal de Yahoo! (que, no ho oblidem, és més un portal que no pas un cercador a l’estil de Google o del mateix Bing), mentre que aquesta companyia es convertiria en la venedora de publicitat en exclusiva per a ambdues iniciatives.

D’aquesta manera es tancava un període convuls, encetat amb la tornada de Jerry Yang i l’oferta de compra no sol·licitada posada sobre la taula per Microsoft, i que va acabar amb el fracàs estrepitós de la companyia de Redmond (i que, de passada, enfortí a Google) i amb la sortida de Jerry Yang substituït per Carol Bartz, persona més propera a les posicions de la multinacional de Steve Ballmer segons alguns. La sortida de Yang, segons algunes veus, es va realitzar també per la porta falsa, malgrat que el fundador de Yahoo! va afirmar que, simplement, consistia en una segona retirada després d’ajudar la companyia que havia creat, en un moment difícil.

Després de tota aquesta traumàtica seqüència d’esdeveniments, finalment els dos gegants (Yahoo! i Microsoft) van trobar un punt d’equilibri i enteniment, tot i que van sorgir altres problemes, ara ja fora del control i l’abast d’ambdues corporacions: les autoritats reguladores europees. Perquè si bé les autoritats nord-americanes van donar ràpidament el seu vistiplau a l’acord, Europa sembla encaminar-se sempre en direcció contrària al que diuen els seus col·legues de l’altra banda de l’Atlàntic i, conseqüentment, van voler revisar amb lupa tota la documentació relacionada.
Continuar llegint »