Com tothom sap, corren temps difícils per a l’economia mundial, i a aquestes alçades segons per a quines coses, aconseguir crèdits o altres vies de finançament convencionals pot esdevenir una autèntica odissea. Però com que la gana aguditza l’ingeni –almenys això diuen– sempre es pot tirar pel dret i demostrar que els temps de crisi també poden servir per explorar sendes fins el moment poc transitades.

Captura de pantalla del web del projecte.

Així neix un fenomen com el crowdfunding, altrament dit finançament en massa. Aquest sistema de captació de fons consisteix a presentar un projecte i donar-lo a conèixer aprofitant tots els canals de comunicació a l’abast –les xarxes socials són una eina vital en aquest propòsit– per tal que tots aquells a qui els agrada la idea hi contribuïsquen amb aportacions.
Continuar llegint »

Aprofitant el recent llançament de la seua nova versió per a empreses, avui parlarem sobre Dropbox, una eina que cada dia guanya usuaris força merescudament, en opinió de l’a dalt signant. No us ha passat mai això de saber que existeix una aplicació, fins i tot saber per a què serveix sou conscients que és molt útil, bastant popular i tot això, però mai no heu trobat el moment de dir, ara l’instal·laré i miraré com em va? Aquest és el meu cas amb Dropbox. Sort que val més tard que mai, perquè m’estava perdent una meravella del nostre temps.

Dropbox s'integra perfectament al vostre sistema.

Hom diu sovint que les millors idees acostumen a ser les més simples, doncs bé, Dropbox ho confirma una vegada més. Per acotar una mica el camp i il·luminar aquell que no conega encara aquesta aplicació, la prodríem definir, de manera un tant rústica, com a ‘un pendrive al núvol’. Qui no ha lamentat mai haver perdut informació insubstituïble només perquè el nostre llapis USB ha fet figa, o simplement perquè no el trobem? És un problema que ja no existirà més d’ara endavant gràcies a aquesta nova eina.
Continuar llegint »

“Flash va ser creat a l’era del PC -per a ordinadors amb ratolí. Flash és un negoci exitós per Adobe, i entenem per què volen forçar-ne l’ús més enllà del PC. Però la nova era va d’aparells amb poca potència, interfícies tàctils i estàndards web oberts -tot àrees on Flash va curt. [...] Nous estàndards oberts creats en l’era mòbil, com ara HTML5, s’imposaran als dispositius mòbils (i també als PCs). Potser Adobe hauria de centrar-se més a crear bones eines HTML5 de cara al futur, i menys a criticar Apple per deixar enrere el passat.”

Així acababa la carta amb que Steve Jobs, conseller delegat d’Apple recentment traspassat, renegava públicament ara fa any i mig de l’estàndard Flash, desenvolupat per Adobe i fins ara suport principal del vídeo en Internet.

HTML5 es dibuixa com a futur estàndard hegemònic.

Fins avui, que sembla que el temps li ha donat una vegada més la raó al visionari de la poma mossegada, transcorregut a penes un mes i pocs dies des de la seua mort i ara que la seua biografia oficial encapçala la llista de vendes al nostre país, tant en versió catalana com en versió castellana. Adobe, que ençà va criticar durament els terminals mòbils d’Apple (iPhone, iPod, iPad) per la seua manca de suport d’aquest còdec de vídeo, ha reculat i ha anunciat que abandona el desenvolupament de Flash Player per a terminals mòbils, per centrar-se d’ara endavant en millorar l’experiència amb el llenguatge HTML5, just com ja havia preconitzat Jobs en el seu moment argumentant sis raons fonamentals explicades amb cura en la carta.
Continuar llegint »

Caminem cap a la implantació de gran abast d’una tecnologia que marcarà un canvi d’era informàtica. Així doncs, amb l’expansió dels sistemes cloud, o al núvol, i la seua creixent acceptació per part del gran públic -sobretot gràcies a aparells com els telèfons itel·ligents, que ja integren molts serveis en núvol- hem assentat les bases pel proper pas que ja truca a la porta: la integració cloud de tot el nostre entorn d’usuari. Això comportaria convertir el nostre ‘ordinador físic’, en un simple terminal, ja que nostre ‘ordinador real’, és a dir, l’escriptori amb les nostres dades, aplicacions, etc. estaria d’ara endavant a un servidor en núvol, i així hi podrem accedir onsevulga que estiguem, amb només introduir usuari i contrassenya.

Aquesta és l’aposta forta de Microsoft per al que serà el Windows 8, encara en fase de desenvolupament. El gegant de les finestres ha anunciat que amb el nou sistema serà possible per primera vegada desar part de l’escriptori al núvol per poder accedir-hi tant des d’ordinadors c0m des de tauletes digitals amb aquest sistema. D’entrada els advantatges visibles d’aquesta tecnologia són força evidents i la idea d’un grau de mobilitat fins ara poc imaginable suggereix un canvi fins i tot en el maquinari. Així, si aquesta tecnologia acabara implantada a bastament, produïria una transició cap a aparells que no requerisquen disc durs, i per tant cada vegada més lleugers i portàtils, però també més potents, amb la comoditat que això comporta.

Tot això fa molt bona planta, però on hi ha el truc? Doncs precisament en la mateixa naturalesa del concepte. Pujar tota la nostra informació al núvol significa confiar a les cegues la nostra informació confidencial a les empreses que presten el servei, Microsoft en el cas que ens ocupa. La companyia remarca en tot moment que aquest servei té diversos nivells de personalització de la pujada (podem triar què pugem i què no) i que en qualsevol cas es tracta d’un servei opcional, però aquells pioners que s’hi atrevisquen s’exposen a la principal amenaça que planeja sobre aquesta nova tendència; els atacs de hackers o bé els virus.
Continuar llegint »

El fins ara popular navegador de Microsoft podria començar a deixar de ser-ho d’ara endavant. I és que ja ha baixat del 50% de quota de mercat, cosa que semblava fa uns anys poc menys que impensable. De fet, una de les coses que l’ha salvat durant tant de temps de no caure en el més absolut dels ostracismes és el fet de ser el navegador predeterminat subministrat amb Windows. Això feia que molta gent sense massa ganes de provar alternatives o bé sense gaires coneixements, no li hagués buscat substitut.

Però la competència és ferotge d’uns anys ençà, al principi amb l’aparició de Mozilla Firefox, una versió de navegador lliure amb una trajectòria molt marcada i una comunitat d’usuaris i desenvolupadors força important, i més tard degut al llançament de Google Chrome, l’aposta del gegant del cercador per una eina senzilla i sobria però molt còmoda i eficient. Chrome va ser revolucionari ja des de l’inici, gràcies a conceptes innovadors com la integració de la barra de cerques i la del cercador en una de sola o la introducció de les pàgines més visitades en la portada de cada nova pestanya.
Continuar llegint »

Una falta màxima en el joc. Imatge cortesia d'iTable Soccer

Aquells que tingueu una certa edat (ja camí de la quarantena, com un servidor) recordareu sens dubte un joc de taula que es va popularitzar a principis dels 80 mercès a una promoció del popular Cola Cao i de la companyia de joguines vallesenca Borràs i que buscava portar l’emoció dels partits de futbol a les sales d’estar de les nostres llars: el Subbuteo. Estic parlant d’aquells petits ninotets de plàstic enganxats a una base semi-esfèrica que s’empenyien amb gràcia contra una petita pilota, també de plàstic.

El Subbuteo en general (o futbol de taula, com se l’ha passat a anomenar avui en dia) està vivint una petita revifalla gràcies a Internet, els petits fabricants independents de material i el col·leccionisme. I el sector dels videojocs no n’és aliè, a banda que molts “veterans” d’avui en dia recordem (m’hi incloc perquè jo també n’era un aficionat) amb nostàlgia aquells dies en què érem més jovenets i teníem temps per jugar-hi. I aquesta nostàlgia ens fa susceptibles de comprar videojocs que ens recordin el nostre estimat Subbuteo.

iTable Soccer és la versió electrònica del Subbuteo per a dispositius amb iOS, malgrat que més per a l’iPhone que no per a l’iPad, ja que -almenys fins a on jo sé- no se li ha adaptat la pantalla al tamany més gran del tablet d’Apple ni a la seva superior resolució.
Continuar llegint »

Sel·lecció de cotxe i aparença en Speed Dream. Imatge: Guillem Alsina

Els jocs de cotxes són tot un clàssic en el món dels jocs electrònics, i si bé fins ara en teníem excel·lents exemplars en les principals plataformes (ordinador, videoconsoles), era un gènere en el qual el programari lliure anava un xic endarrere. L’excepció que confirma la regla és Torcs, un bon joc en el qual es poden pilotar des de fòrmules 1 fins a vehicles de curses de resistència, però al qual li mancaven elements. Per exemple, el nombre de cotxes disponibles és molt limitat, i les pintures de les seves carrosseries també.

Torcs és personalitzable: se li poden afegir skins (literalment, pells) personalitzats als cotxes, circuits i tot tipus d’efectes. I és, precisament, gràcies a aquesta alta personalització que ha nascut Speed Dreams, un fork (bifurcació) de Torcs en la qual s’hi milloren tots aquells aspectes en els quals el programa original patina.

Una cosa curiosa és que, per manca de pressupost, no s’han pogut emprar marques de cotxe conegudes, així que s’han buscat substitutius per a aquestes. Així doncs, en el joc podem veure un cotxe Citrus clavadet a un Citroën, o un Lion igualet igualet que un Peugeot (marca de la qual l’emblema n’és un lleó). No, no són casualitats, i és fruit de la voluntat de ser el més fidels possible a la realitat sense violar cap copyright.

Un moment d'una cursa molt disputada. Vaig acabar guanyant. Imatge: Guillem Alsina

Fins i tot podrem arribar a veure coses tan delicioses com els vells fòrmula 1 dels anys 30 i 40, l’època ‘daurada’ d’aquesta competició.

Les condicions de joc també es poden ajustar a la màquina sobre la qual estiguem executant el programa, podent aprofitar així tota la potència del multi-threading per augmentar el nivell de l’intel·ligència artificial.

L’alpha (la prèvia) de la versió 2.0 de Speed Dreams (que encara no està disponible per al públic en general) inclou molts més millores, com ara més cotxes i pistes, una física millorada (que controla els salts, les derrapades), suport multijugador (ja podrem competir contra els nostres amics i veïns!), intel·ligència artificial dels oponents controlats per l’ordinador millorada, i temps atmosfèric dinàmic.

Això últim vol dir que, tal i com passa a la vida mateixa, les condicions meteorològiques que patirem a partir de que encetem la cursa podran variar respecte a les que teníem d’entrada abans de que es donés el tret de sortida, i aquestes al seu torn, podrien influir sobre la nostra conducció i la dels adversaris.

De l’avaluació que n’he fet, comparant-lo amb el Torcs puc dir-vos que Speed Dreams és molt més jugable, senzill i entenedor, i que fins i tot els menús estan més treballats que en el seu predecessor. Recordeu que el podeu descarregar gratuïtament per a Windows i Linux.

Avui en dia es diu tot sovint que la informació és poder. No és una frase desencertada, però permeteu-me que rebli aquest clau una mica més: les conclusions que podem extreure d’aquesta informació és la clau que ens pot donar el poder. I vivim en una era que, almenys per les nostres latituds, la informació no és precisament un bé escas. Altra cosa és extreure’n les conclusions adequades.

Meditar les decisions

Els sistemes informàtics de Business Intelligence (BI) ens ajuden, precisament, a prendre decisions basant-nos en l’anàlisi de les dades de l’empresa o organització. Treieu-vos del cap que sigui l’eina qui prengui la decisió per vosaltres; la I d’Intelligence no fa referència a intel·ligència artificial, no és la màquina la que pensa, ella només recopila, processa, resumeix i presenta de manera comprensible una sèrie d’informacions.

Si bé la imatge habitual que podem tenir d’aquests sistemes és la d’uns monstres pesants per a grans corporacions, amb bases de dades de milers o milions de registres, amb marques tan conegudes como SAP, Oracle o IBM, l’altre dia vaig escoltar en una conferència sobre la matèria com un ponent explicava que fa anys va implantar una solució que es podria considerar de BI amb un ContaPlus comprat al quiosc, un Excel i un control per lligar les dades del primer fent-les passar cap al segon. El cost de la solució fou menyspreable, i si us pregunteu si es pot considerar una eina de BI us diré que si ajuda a la presa de decisions, jo bé la hi considero.

De solucions i productes que entren en aquesta categoria de programari n’hi ha de tota mena, des de programari lliure (com Pentaho, cost zero i una comunitat d’usuaris/desenvolupadors per a resoldre dubtes i problemes) fins als grans noms de la industria, els mateixos que ja he esmentat abans (SAP, Oracle, IBM, SAS).

Per extensió, queda fora de l’objectiu d’aquest article explicar-vos com està composat un sistema de Business Intelligence, encara que sí us puc dir perquè el necessiteu: molts cops, les decisions que prenem es basen en informació esbiaixada, no tenint en compte factors o circumstàncies que no veiem a simple vista, i que sortirien amb una anàlisi més a fons de les dades. Si, naturalment aquesta anàlisi la podem fer a mà, però quan treballem amb desenes de paràmetres i milers o milions de registres, la possibilitat d’equivocar-nos és molt alta.

El sistema informàtic no és infal·lible, però si està lliure de les errades de càlcul pròpies dels humans, no es cansa, i realitza tasques repetitives molt ràpidament. Ideal, doncs per a processar tones d’informació, que és el que al cap i a la fi acaba fent un BI per donar-nos un resum, sovint amb unes gràfiques la mar de comprensibles.

Foto: bachmont en Flickr

Què passa quan mirem la realitat a través d’una lent? per exemple, quan usem una videocàmera. Oi que hi veieu uns indicadors de l’estat de la bateria, l’hora actual i quelcom que ens indica si la càmera està gravant o en repòs? Doncs si podeu veure això com una capa d’informació que es sobreposa a la imatge real que estem veient, ja estareu una mica més a prop d’entendre què és la realitat augmentada.

Aquests dos mots identifiquen una tecnologia desenvolupada pensant en els telèfons mòbils (malgrat que també es podria adaptar a càmeres de fotos i de vídeo) que sobreposa, a la imatge captada de la realitat, una sèrie d’informacions generades informàticament, usualment com a etiquetes. Com que aquestes dades afegeixen informació a la realitat, per això a aquesta tecnologia se la coneix com a realitat augmentada.

Solucions per a dotar els nostres smartphones de realitat augmentada n’hi han vàries, depenent de la plataforma de programari que empri el nostre terminal. Totes elles, però, tenen una forma de funcionament en comú: empren la càmera per a captar les imatges de l’entorn, i mentre ens les mostren a la pantalla com si gravéssim un vídeo, hi afegeixen la capa de dades.

Un exemple d’aquestes aplicacions és Layar, disponible per a dues de les principals plataformes del mercat, iOS (iPhone) i Android, i que tenim a la nostra disposició gratuïtament a les botigues virtuals d’ambdues plataformes.
Continuar llegint »

El client de Napster per a iPhone mostrant la portada d'un disc. Imatge cortesia de Napster

Temps era temps (i els internautes més joves això no ho heu viscut) en què la música a Internet tenia un nom: Napster. Si ara hi ha polèmiques sobre el lliure intercanvi de continguts digitals a Internet com ara la música i el cinema, si això és o no pirateria, n’hem de buscar l’origen en Napster, que entre finals del segle XX i principis del XXI (servidor ja té una edat…) va revolucionar la industria permetent que els internautes es poguessin intercanviar la seva música digitalitzada en format MP3 directament entre ells, sense servidors d’emmagatzemament centralitzats.

L’encalçament de la industria discogràfica va acabar amb ell, però la caixa de Pandora ja havia estat destapada: a Napster el van succeir nombrosos serveis semblants que buscaven el mateix però canviant la manera de treballar per tal que no se’ls pogués acusar de res. Quan n’aconseguien tombar un, desenes el reemplaçaven. Legal o il·legal, la industria musical semblava haver perdut la batalla abans fins i tot que aquesta hagués començat.

Però la història de Napster no s’havia acabat. Després de fer fallida, els seus actius foren adquirits per Roxio (empresa dedicada al programari i famosa per fer la competència al Nero amb l’Easy CD Creator) i després passaren a la cadena nord-americana Best Buy (una mena de PC City de l’altra banda de l’Atlàntic) que el rellançà en el 2008 com a servei de venda de música legal… i com a una ombra del què en el seu dia fou. Però Napster ha continuat fent camí, més bé o més malament, i adaptant-se als nous temps. Això si, tot de pagament.

La pantalla principal de Napster per a iPhone. Imatge cortesia de Napster

Una de les opcions amb les que comptem és la d’usar el servei en el nostre smartphone. I, d’entre aquests, la darrera opció disponible és la de l’iPhone. De la iTunes Store ja en podem descarregar el client de Napster, i si bé el programa es pot descarregar sense problema, per a fer-lo servir per escoltar música si que haurem d’abonar una quantitat de diners. Aquesta, però, no és més gran que qualsevol altre servei de música en streaming per a smartphones; per exemple, cal recordar que el servei de Spotify és gratuït només per a ordinadors, però que esdevé de pagament quan passem als telèfons mòbils.

Per als posseïdors d’un telèfon basat en Android (una comunitat que creix a cada dia que passa) dir-vos que també s’està treballant en ultimar una versió per a aquest sistema operatiu, malgrat que sense data de sortida (però previsiblement aviat).