Informatica.CAT
Informatica.cat es un bloc sobre informàtica on es tracta temes d'interès... 
Cibersocietat

Infidelitat virtual?

By , on 23 de novembre de 2008
Una parella flirtejant al Second Life

Una parella flirtejant al Second Life

L’altre dia llegia en una de les múltiples fonts d’informació en anglès que consulto, el cas d’un matrimoni britànic que s’havia separat després que ella (Amy Taylor) hagués trobat el seu marit, David Pollard, mantenint una relació sexual virtual amb una ciutadana estadounidenca. Els dos amants no es coneixien en persona, tan sols al ciberespai.

El cas és que Taylor, de 28 anys, es va prendre molt malament la relació virtual, fins al punt que va encetar els tràmits de divorci. L’advocat contractat per la jove no semblava gaire estranyat de la causa de la separació de la parella, doncs va declarar que aquella setmana era el segon cas de divorci en el qual un famós entorn virtual era pel mig.

Consideraríeu vosaltres que una relació tan sols virtual amb una persona desconeguda per part de la vostra parella és tan greu com una infidelitat consumada?


[ad]

Una parella en actitud carinyosa. Es coneixeran a la vida real?

Una parella en actitud carinyosa. Es coneixeran a la vida real?

De fet, aquesta polèmica no és nova, però es va pal·lesant cada cop més a mesura que les noves tecnologies i els entorns que aquestes són capaces de crear augmenten en popularitat i s’imbriquen més amb el “món real“.

Ens podem arribar a preguntar si existeix ja un món real i un de virtual, o bé ambdós són dues cares diferents d’una mateixa moneda. Jo, personalment, defenso aquesta darrera visió de les coses, que el món virtual, Second Life, Internet o qualsevol sala de xat no són una cosa a part, sinó part consubstancial de la nostra vida normal. Per tant, la meva resposta a la pregunta que ens ocupa seria que probablement si, que jo consideraria una infidelitat virtual gairebé tan greu com una de real.

Suposo que tot depèn de la relació que es tingui amb la parella, i de què s’hagi fet en aquesta relació. Una cosa és parlar de sexe, explicar experiències i bescanviar opinions, i una altra és encetar una rutina de cibersexe que pot dur a més, a consumar l’acte en el món real. Jo mateix, fins i tot quan he tingut parella (ja que actualment estic solter), he mantingut converses de temàtica sexual amb amigues meves, però res que anés més enllà d’explicar anècdotes o preguntar opinions.

Les parelles que s’han conegut a través de sales de xat o llocs web de contactes són cada dia més habituals, havent-se convertit Internet en un lloc tan vàlid per “lligar” com una discoteca, un bar o el supermercat del barri. Des d’una persona per passar-hi la resta de la vida fins a una relació d’una nit, tot es pot trobar a la Xarxa, amb l’inconvenient de només conèixer-se a través del teclat i el ratolí, fotografies i videoconferències fins que arriba el moment de la veritat. I és en aquest punt quan hi poden haver desenganys.

El cibersexe, allò que ha condemnat la relació entre Taylor i Pollard, potser no és una pràctica tan antiga, però s’ha popularitzat molt els darrers temps. No es tracta de veure imatges o vídeos “pujats de to” per Internet, sinó buscar una interacció més gran entre persones a través de les màquines.

Fins i tot podem trobar la contrapartida 3D a Second Life però amb una clara orientació sexual: Red Light District, un entorn virtual per a adults en el qual es poden simular tota mena de jocs sexuals, de parella o que impliquin a més gent.

En general, el cibersexe sembla funcionar com a una vàlvula d’escapament que ens permet viure unes experiències que potser en el món real no ens atrevim ni a intentar, per molta confiança que tinguem amb la parella.

A Second Life també existeix el cibersexe

A Second Life també existeix el cibersexe

La importància de les noves tecnologies en la vida quotidiana i, més concretament, en les relacions amoroses, es pot veure en un altre cas esdevingut al Japó, en el qual un home que s’havia casat només virtualment amb una dona (és a dir, tan sols en el joc) va decidir divorciar-se’n. Ella, ressentida, s’ho va manegar per entrar al seu compte i esborrar-li l’avatar. L’home volia denunciar la dona per assassinat virtual, però suposo que davant les rialles de la policia del país del sol ixent, i aconsellat pel seu advocat, la va acabar denunciant per entrada il·legal en sistemes informàtics i suplantació d’identitat, uns delictes pels quals es pot enfrontar a una condemna de fins a cinc anys de presó. La broma li sortirà cara…

Segur que més d’un us preguntareu què se n’ha fet de l’Amy Taylor. Doncs segons declara ella mateixa, el seu cor ja torna a estar ocupat, i si, a aquest noi també l’ha conegut per Internet, concretament al joc World of Warcraft, al qual la jove britànica admet ser-hi addicta. Esperem que aquest cop tingui més bona sort!

Per cert, per a aquells que no conegueu Second Life, dir-vos que és un entorn virtual en tres dimensions, semblant a un vídeojoc i que és tingut i usat per molt d’aquesta manera, però que des de la seva concepció vol ser un autèntic món virtual amb les seves semblances al món real i les seves diferències. Així, ens mourem en aquest entorn virtual representats per un personatge que s’anomena Avatar, i que podem fer tan semblant a nosaltres com puguem o tan diferent com la imaginació ens ho permeti, com per exemple convertir-lo en un animal o un ésser mitològic.

Un gran avantatge de Second Life és que la propietat intel·lectual d’allò que creen els usuaris roman en el seu poder, a diferència d’altres entorns semblants en els quals els drets de tot allò creat passen a mans de l’empresa que manté l’entorn.

Això ha facilitat la creació d’una economia basada en la compravenda de bens virtuals i a la qual ha ajudat la confiança que els bancs han posat en aquesta iniciativa, a la qual sembla que -almenys de moment- no ha afectat la crisi econòmica.

Linden Labs, l’empresa creadora de tot l’entorn i que el gestiona, actua com una mena d’immobiliària, venent terrenys virtuals per a què els usuaris hi construeixin edificis i amb aquests desenvolupin poblacions. Linden cobra per aquestes parcel·les (per molt virtuals que siguin).

Per la seva banda, els usuaris d’aquest món poden dissenyar elements (roba virtual, avatars, objectes com ara cotxes, cases, avions…) que després venen, i amb això generen diners. Aquests diners ho són en la divisa pròpia del món virtual, el dòlar Linden, que alguns bancs del món real ja comencen a canviar per dòlars nord-americans o Euros. A aquestes operacions de canvi se’ls aplica una comissió, que també contribueix a omplir les arques de Linden Labs.

En definitiva, Second Life ha esdevingut una mena de país virtual en el qual, fins i tot algunes nacions hi han obert ambaixada (cas de Suècia).

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “Infidelitat virtual?”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio