Un moment de la manifestació del dia 19 a Madrid

Perdoneu la contundència del títol però és que no me n’he pogut estar. Més que res perquè després de les manifestacions eminentment estudiantils del passat dia dinou, el govern espanyol continua fent cas omís a les reclamacions del col·lectiu informàtic.

Us faig memòria de quines eren (o, més aviat, de quina era), tot i que també podeu consultar l’article que ja havia escrit anteriorment al respecte: que es reguli la professió, que la titulació estigui igualada en atribucions a la resta de les enginyeries com la de telecomunicacions, de la qual precisament sembla que n’acabarà depenent.

Tot va començar fa cosa d’un mes, quan el Ministeri de Ciència i Innovació del govern espanyol va presentar les fitxes de les carreres tècniques universitàries, amb les seves corresponents atribucions professionals (és a dir, allò que pot fer un enginyer tècnic i què no pot fer entre d’altres coses), marcades també per les directrius de l’anomenat “Pla Bolonya“. La d’informàtica brillava per la seva absència, situació que naturalment va preocupar immediatament els professionals del sector i, especialment, els col·legis professionals.

Pel que sembla, la sensació general és que les carreres d’informàtica acabaran sent una especialització de telecomunicacions, i que el futur professional dels informàtics és la marginalitat, sous baixos i una manca de regularització que els empenyerà a fer de “nois per a tot“. És a dir, que si s’ha d’escombrar el terra, ho pot fer un informàtic, ja que no hi ha cap lloc on digui que això no cau dins les seves atribucions.

Aquesta manca de regulació també afecta la sortida dels professionals titulats a l’Estat Espanyol a altres racons d’Europa, ja que si un empresari estatal sap què té i què pot demanar quan fitxa un informàtic alemany, francès, italià o d’un altre país de la Unió Europea, un empresari de fora no sap a què atenir-se exactament, ja que aquí no es regula què pot fer o ha de fer un professional d’aquest ram. És a dir, de bidireccional, el trànsit es tornarà unidireccional, creant un dèficit per al nostre país.

Mentre es negociava per part dels col·legis professionals i altres associacions amb el govern, es gestava també una protesta popular entre els informàtics. Aquesta va consistir en una aturada el passat dia 19 de novembre, seguida minoritàriament entre els professionals i -segons les xifres que m’han comentat- majoritàriament entre els estudiants.

El tema professional és força delicat, ja que sovint els informàtics es troben sols en una empresa, ocupant aquest càrrec i atenent a 40 o 60 usuaris, pel què les incidències no resoltes durant un dia de feina per la vaga poden comportar forces maldecaps. Les empreses purament d’informàtica s’arrisquen a perdre clients enfront d’altres de la competència que no en facin, i en empreses com les que proporcionen serveis d’Internet què s’ha de fer? tirar a baix els servidors i els hostings durant tot el dia? sabeu quants clients perdria aquesta empresa?

El col·lectiu tampoc és que estigui excessivament unit en aquestes i altres reivindicacions, pel què finalment fora de l’àmbit educatiu la convocatòria del passat dia 19 no ha obtingut una resposta massiva, que era el que es buscava i s’esperava.

Però la manca de resposta positiva per part del govern ha dut als convocants de la primera acció a dur-ne a terme una segona, que es realitzarà aquest proper 18 de desembre, una nova data en la què els informàtics es donaran cita i sortiran al carrer per reivindicar els seus drets com a professionals.

Tot això en mig d’un debat sobre el prestigi social de la professió, que ha caigut en picat al llarg de les darreres dues dècades. Cal pensar que si bé la informàtica tal i com la coneixem avui en dia és una disciplina jove, ja té uns quaranta anys si no més a les seves esquenes*.

* Tot i que depèn de quins autors ho considerin, car n’hi ha alguns que per començar a explicar la seva història es remunten a l’invenció de l’àbac i d’altres a la Segona Guerra Mundial

L'entorn de Small Basic

Hi ha molts aspectes del món de la informàtica que són difícils de passar per al gran públic: el disseny 3D, el muntatge d’ordinadors i la programació per esmentar-ne alguns. Si exceptuem el muntatge d’ordinadors, tenim algunes eines més o menys senzilles per aprendre els fonaments més rudimentaris del disseny 3D, i forces llenguatges i eines que ens ajuden a aprendre programació.

Un d’aquests llenguatges és el BASIC, el nom del qual s’escriu en majúscules ja que en realitat són les sigles corresponents a Beginner’s All-purpose Symbolic Instruction Code (codi simbòlic d’instruccions de propòsit múltiple per a principiants). Aquest “idioma” fou creat el 1964 com una forma de permetre treballar amb els ordinadors a gent sense coneixements tècnics, ja que abans l’accés a aquestes màquines estava força restringit.

Un dels primers programes que va fer una jove empresa fundada a un garatge fou, precisament, un intèrpret de BASIC per a un microordinador anomenat Altair, concretament el model 8800. Un dels creadors d’aquella empresa i d’aquell intèrpret de BASIC es deia (es diu) Bill Gates, i la companyia era (i és) Microsoft.

Amb els anys, amb les dècades, la companyia de Redmond ha arribat al capdamunt en el món de la informàtica, conquerint literalment el món al seu pas. I el BASIC l’ha acompanyat en aquest camí.

Microsoft és l’inventora del Visual Basic, un entorn de programació basat en aquest llenguatge per a principiants, que a més proporciona eines de disseny visual (d’aquí el seu nom), el que implica que no tot s’ha de fer teclejant codi. Així, les finestres, botons, barres de menús i altres elements gràfics no s’han de programar, sinó que es creen a cop de ratolí, però després sí que se’ls ha d’afegir el codi font (el llenguatge informàtic) que fa que treballin, i aquí és on es complica la cosa.

Per tal de facilitar l’entrada dels usuaris en aquest apassionant món com és el de la programació, un enginyer de Microsoft ha creat Small Basic, un intèrpret de BASIC que redueix al mínim la complexitat d’aquest llenguatge de programació ja de per si senzill. Això si, aquesta simplificació es fa a base de perdre potència.

La descàrrega de l’entorn pesa tan sols quatre megabytes, i es pot realitzar de forma gratuïta des del seu lloc web. És un instal·lable per a Windows que ens proporciona totes les eines per començar a programar d’una forma visual.

Treballant amb codi dins Small Basic

Small Basic està inspirat amb Visual Basic, empra l’entorn .NET de Microsoft (pel que requerirà la instal·lació del run-time d’aquesta plataforma) i se n’ha simplificat la sintaxi fins disposar tan sols d’una quinzena de paraules reservades.

El creador d’aquest entorn indica que és una eina pedagògica excel·lent, pel que pot ser emprada per ensenyar programació als més petits. Això també té un avantatge: els programes d’ordinador són estructures que ens obliguen a pensar de certa manera, a ordenar les nostres idees i a pensar amb lògica, quelcom que els nens han d’aprendre. Per tant, aprendre programació els pot ajudar en aquest aspecte.

També pot ser d’utilitat per a persones de qualsevol franja d’edat que simplement vulguin conèixer més amb detall com funcionen els sistemes informàtics, i que vulguin crear-se les seves pròpies aplicacions a mida, per simples que siguin.

Els que ho vulguin complicar una mica més han de saber que l’entorn és extensible mitjançant llibreries de terceres parts, una opció que dubtem que es vagi a fer servir ja que per a això existeixen plataformes més potents com el mateix Visual Basic.

Per a aquells que es decideixin a provar-lo, tenen a la seva disposició un bloc que proporciona suport i exemples de programació.

Una imatge de Second Life, familiar per als lectors habituals del nostre bloc

Després de publicar fa uns dies un article sobre la infidelitat virtual, alguns de vosaltres ens heu demanat que us expliquem amb més detall què és Second Life, atrets principalment per alguna cosa que n’heu llegit i sobretot per imatges o vídeos que n’heu vist. I no, no us explicarem el secret per fer-vos rics en aquest món virtual, més que res perquè si nosaltres el sabéssim jo m’hauria assegut davant l’ordinador durant una bona estona per escriure aquest article, sinó que seria a les Maldives gaudint de la meva fortuna ;-)

Second Life és el que s’ha anomenat un “metavers“, un entorn de realitat virtual totalment immersiu que sobreexcedeix l’univers real en certs aspectes. El terme fou encunyat el 1992 per l’escriptor Neal Stephenson a la seva novel·la Snow Crash, tot un èxit entre els lectors més ‘techies’. En aquest món, els usuaris interactuen amb altres persones a través del que s’anomena avatar, una representació electrònica del seu personatge dins del metavers. Tant l’avatar com la resta de Second Life, existeixen doncs només en els processos executats per centenars d’ordinadors interconnectats entre ells, els servidors de l’empresa Linden Lab que tant d’èxit ha tingut amb aquesta creació.

És Second Life equiparable a la pel·lícula Matrix? no, definitivament i sentint desil·lusionar a aquells lectors que ja estigueu pensant en ser el proper Neo, Second Life no substitueix la realitat, sinó que més aviat la complementa proporcionant-nos una nova manera d’interactuar entre nosaltres mateixos i amb la xarxa.

El món de la política ha començat a usar Second Life com a plataforma per captar votants

La idea no és nova, i de fet els mons virtuals i paral·lels -o substitutius- del món real són una fantasia recorrent en les novel·les de tipus cyberpunk (semblants a l’anteriorment esmentada Snow Crash), normalment lligats a una societat dominada i tiranitzada per uns pocs en la qual un altre grupuscul no més nombrós intenta trencar les cadenes que lliguen tothom en nom d’una llibertat absoluta, un entorn pre-revolucionari que hom podria equiparar a l’existent a França o a Rússia abans dels seus respectius moviments revolucionaris, i amb la qual també juga la tan famosa pel·lícula Matrix. Però Second Life tampoc pateix de la tirania d’uns pocs, tot i que no és descartable que al seu interior s’hi amaguin grupúsculs de “rebels sense causa“.

Definir exactament què és Second Life és força complicat, però si busquem una definició molt més assequible, us diré que és un programa que es descarrega gratuïtament des d’Internet, s’instal·la a l’ordinador i ens permet entrar en un món de fantasia semblant al dels jocs d’ordinador en 3D. De fet, hi ha autors que s’hi refereixen com un joc, un joc social en el que el paper que interpretem és semblant al de la vida real però permetent-nos realitzar coses i ser d’una forma que en la nostra vida diària no ens atrevim. D’aquí, un dels factors d’èxit d’aquest món virtual.

L’altre és que el món es construeix a mida dels qui s’hi connecten. Linden Lab posa els servidors que permeten mantenir el món virtual, el territori, les illes, els continents (en això és homologable a un planeta com la Terra), i aquests terrenys són llogats o venuts a terceres parts, a usuaris que volen tenir edificis, cases o negocis a l’entorn. A partir d’aquí, és l’usuari el que s’ha de construir el seu edifici i tots els objectes que necessita.

Una escena familiar que podria pertanyer a qualsevol domicili... tot i que en aquest cas només s'esdevé a Second Life

Evidentment, construir és fàcil però no trivial. Per començar hem de disposar d’un terreny, i si entrar i tafanejar a Second Life és gratuït, tenir-hi possessions no ho és. Costa uns diners que s’han de pagar a Linden Lab, ja que d’aquí es guanya les garrofes aquesta empresa. Un cop tenim la base, ens fa falta la resta, un edifici, una caseta. Cal edificar-la dissenyant i modelant en 3D, una cosa que no tothom domina (jo mateix en sóc un negat). El disseny d’edificis, objectes, roba per als avatars i fins als avatars mateixos és un altre negoci pròsper que trobem a l’entorn, i és que Linden ens deixa comercialitzar els objectes que creem, i que cobrarem en la moneda pròpia del sistema, el Linden Dòlar. Ja hi ha bancs del “món real” que canvien els Lindens per moneda de curs legal, Dòlars nord-americans o Euros, amb la conseqüent comissió per a Linden Lab i per als mateixos bancs, una altra via d’ingressos per a l’empresa.

Això constitueix un veritable sistema econòmic, igual com el que tenen molts països i amb un moviment que ja voldrien per a ells alguns petits estats, però que també ha significat algunes crítiques per a l’empresa. Més que res perquè el Linden Dòlar no està reconegut com una moneda de curs legal, i res obliga a la companyia a restituir els Linden Dollar en cas de que es corrompés la seva base de dades d’usuaris i es perdés l’acumulat per a algun usuari.

Un altre factor d’èxit important ha estat el fet de què la propietat intel·lectual d’allò que construeixen els usuaris roman en el seu poder, a diferència d’altres entorns en els quals la propietat intel·lectual queda en mans dels propietaris que posen els recursos per a què el món virtual s’executi.

El nostre avatar pot assemblar-se tant a nosaltres o ser tan diferent com vulguem. Hi ha qui es posa forma d’animal, d’altres es fan més atractius, i altres el fan semblant amb totes les conseqüències. El meu, per exemple, se m’assembla… bé, d’acord, una mica més prim (ell va al gimnàs, jo no ;-)

Dins del món virtual hi podem trobar des d’empreses que ofereixen productes virtuals o reals (com una altra botiga en línia) fins a jocs de rol o llocs d’aficionats a diverses coses. És possible, per exemple, visitar la rèplica virtual de la nau Enterprise, protagonista principal de la saga de ciència ficció Star Trek, o una ciutat de l’Imperi Romà en la seva època de màxima esplendor i fins i tot enrolar-se a la legió romana (i creieu-me, aquelles faldilletes llueixen bé un cop posades a l’avatar ;-)

Les darreres passes de Linden Lab per popularitzar encara més el seu entorn han estat obrir el codi font del seu visualitzador per tal que pugui ser utilitzat per altres programadors, i facilitar la infraestructura necessària per a què altres empreses puguin allotjar illes senceres de l’entorn. La primera clienta d’aquest darrer servei ha estat IBM.

Sense cap mena de dubte, Second Life ha marcat un abans i un després en els entorns virtuals i en la forma de comprendre i interactuar amb Internet. Personalment, no sé si el futur d’aquesta empresa és continuar triomfant o bé enfonsar-se, però sí que crec que gràcies a ella estem veient com serà probablement la Internet del futur: un entorn immersiu semblant al món real però que ens permetrà saltar-nos les barreres físiques i convertir-nos en aquella persona que sempre hem volgut ser.

Internautes

Un estudi dut a terme recentment per la prestigiosa universitat nord-americana de Stanford i publicat a Internet per Consumer Reports WebWatch revela que la principal clau per a l’èxit d’un lloc web és un disseny atractiu i una bona accessibilitat dels continguts, traient la raó a la famosa dita castellana “aunque la mona se vista de seda…”

En el cas que ens ocupa, si la mona es vesteix de seda, si que sembla que pot passar per una persona o, almenys, per alguna cosa que no sigui necessàriament una mona.

S’ha dit molts cops que per a què un lloc web tingui èxit, cal que doni algun servei d’utilitat als internautes, i que ofereixi continguts frescos i originals que en facin indispensable la consulta, i també s’ha parlat de la presentació però sempre com un aspecte secundari, més o menys venint a dir que si no es podia disposar d’un aspecte acurat per a la nostra plana, no passava res, es podia suplir amb bons continguts. Doncs no, això no resulta ser així.

En total van ser 2.684 internautes que van respondre a l’enquesta, dels quals un 46,1% va indicar l’aspecte del lloc web com el principal factor per a confiar-hi i, per tant, ser fidelitzat pel lloc.

L’estructura en què es presenta aquesta informació també és important, ja que quant més fàcil sigui de consultar, més atractiu serà el lloc per als lectors.

La metodologia seguida per arribar a aquestes conclusions va ser comparar dos llocs diferents de temàtica semblant, per a després preguntar als enquestats què en pensaven de cadascun.

En general, us puc donar uns quants consells per a aquells de vosaltres que estigueu pensant en crear una pàgina web (o un bloc) o ja en tingueu una i la vulgueu portar a noves quotes d’audiència:

- Tenint en compte els resultats de l’estudi, cuideu especialment l’aparença i l’usabilitat del vostre lloc.

- Tingueu continguts propis i exclusius per al vostre lloc, d’aquesta manera els lectors hauran d’entrar al vostre bloc si volen arribar a aquests continguts. Tard o d’hora algú us copiarà algun article. Caldria que establíssiu una política per a aquests casos. Què fareu? teniu dues opcions: per una banda el copyright, és a dir, prohibir i perseguir les còpies no autoritzades, i per l’altra el copyleft, que consisteix en permetre la còpia sempre i quan aquesta inclogui un reconeixement a l’autoria.

- Participeu a la blocosfera. En el cas dels autors de blocs és summament important que estigueu al corrent del que escriuen altres blocaires, comentar les seves entrades i, en general, mantenir una “vida social” en línia amb la resta d’aquells que tenen un lloc web que pugui estar relacionat amb el vostre.

- Utilitzeu les xarxes socials. Facebook, Xing, LinkedIn o MySpace entre d’altres estan creixent i són un camp en el que cada dia més internautes s’hi estan ficant. La possibilitat de crear grups i de fer-hi publicitat és molt temptadora i us pot suposar un important augment en les visites.

- Utilitzeu els “agregadors” socials, eines tipus Digg.com o Meneame.net que permeten incloure noticies o posts de blocs per a què la resta dels usuaris els llegeixin, valorin i votin. La majoria d’aquestes planes limiten el nombre d’entrades que un mateix usuari pot fer d’un lloc web, pel què podrem comptar amb una xarxa de col·laboradors que ens hi posin les nostres noticies. Cal respectar sempre les normes de comportament dictades en aquests llocs, per tal de no entrar en conflictes amb la comunitat que els conformen, ja que això seria contraproduent per a la nostra imatge i la del nostre lloc.

- Promocionar el nostre lloc web en el “món real”. Per exemple, us podeu fer una samarreta amb l’adreça web per poder-la lluir en festes, amb els amics,… un sol lector captat amb aquest mètode sempre serà un lector més, que també us pot recomanar a altres persones.

Aquests consells no us garanteixen un nombre enorme de visites, però com a mínim sí us poden donar algun resultat i fer més conegut el vostre lloc web.

L’estudi del què parlava al principi de l’article es pot descarregar gratuitament des de la web. La veritat és que és un xic indigest llegit a pèl, però considero que és imprescindible per a aquelles persones que es guanyen la vida realitzant pàgines web, posicionant-les o als responsables de portals de qualsevol mena a la Xarxa.

Tom Cruise en la famosa escena de Minority Report amb la que ens va fer sommiar que una altra interfície d'usuari és possible

Els que hàgiu vist la pel·lícula que consta en el títol d’aquest article i sigueu una mica aficionats als temes tecnològics ja sabreu de ben segur a què em refereixo. Si, efectivament, és l’interfície en la qual i en un moment donat de la pel·lícula, l’agent John Anderton (paper interpretat per Tom Cruise) busca fitxers que continguin prediccions gravades en vídeo.

Aquella interfície va fer volar la imaginació de la majoria dels espectadors que van veure el film. El que potser pocs saben és que aquella interfície està basada en els treballs d’un científic del MIT, que va actuar com a consultor del film i que després va continuar amb la seva tasca de recerca que ha culminat amb la creació d’una interfície funcional i molt semblant a la proposada per la pel·lícula.

I, per a més curiositat, aquesta empresa té laboratoris d’investigació a Los Angeles (Estats Units) i aquí, a Barcelona.

Oblong Industries Inc. és la fabricant de la plataforma g-speak, nom al qual hi afegeixen la terminació spatial operating environment perquè la seva gestió es realitza gesticulant a l’aire, a l’espai.

Tot i que en podeu veure un vídeo al seu lloc web, us faré cinc cèntims de com és aquest genial invent: imagineu-vos una mena de pòdium, davant del qual us situeu com si fóssiu un conferenciant a punt de donar una conferència davant d’un auditori. Enlloc d’això, davant vostre hi trobeu un conjunt de pantalles força gran (d’unes 50 polzades) situades unes al costat de les altres, i dos guants que reposen sobre el pòdium.

Un cop enfundats aquests guants, si gesticuleu just a sobre el pòdium (que és el perifèric encarregat de l’entrada i sortida de dades, input/output si volem ser més tècnics, el que substitueix en teclat i el ratolí més planerament) envieu ordres al sistema i us permet gestionar arxius.

Fins i tot el mateix pòdium ens pot servir de perifèric, podent desviar-hi imatges o documents per treballar-hi a sobre.

De moment, pel que he vist i pel que explica la mateixa Oblong, les tasques ideals per a aquest sistema (que com ja us podeu imaginar no és pas econòmic) són la manipulació de grans volums de dades i les simulacions d’entorns tridimensionals. Us imagineu passejar per Second Life amb un aparell com aquest? a mi ja se’m fa la boca aigua només de pensar-hi ;-)

El treball amb múltiples pantalles és també una de les aplicacions on aquest sistema de control pot trobar la seva utilitat. Imagineu-vos dues situacions tan diferents com un sistema de càmeres de seguretat en el que els vigilants van repartint les imatges de la càmera a través de les diferents pantalles connectades segons els interessi veure una àrea o una altra, centrar una determinada càmera o una altra…

I dic els vigilants en plural i no el vigilant en singular perquè aquest sistema admet que diverses persones treballin alhora des d’una mateixa terminal, simplement calçant-se els guants.

Una altre aplicació podria ser per als videojockeys de les discoteques, una figura cada cop més present i que juga amb les llums i les imatges al so de la música per aconseguir un ambient que faci de la sala un espai “total”, en el sentit que no sigui l’oïda l’única part del cos que en noti les sensacions.

Aquest sistema de control permetria que des de la cabina es poguessin gestionar una sèrie de pantalles, streams de vídeo i imatges, col·locant-los d’una forma artística i usant el pòdium com una mena de repositori de vídeos.

El proper pas que espera a la investigació d’aquesta interfície per part d’Oblong és poder prescindir dels guants per controlar-la. Un pas tècnicament més difícil però que sens dubte facilitaria en certa mesura l’ús d’aquest sistema.

El sistema creat per Oblong presenta la mateixa funcionalitat que les pantalles multitàctils (malgrat que no crec que es pugui arribar a anomenar d’aquesta manera, doncs la pantalla no s’arriba mai a tocar, de fet), ja que una imatge o document es pot arrossegar a través de les diferents pantalles amb tan sols “agafar-lo” virtualment amb la mà. És un tipus de pràctica que en el futur, i amb l’expansió dels dispositius d’aquesta mena encapçalats per l’iPhone, dominarà.

De fet, Hewlett-Packard ja té un PC de sobretaula la pantalla del qual és tàctil, i disposa d’una interfície de gestió de continguts multimèdia; es tracta de la sèrie TouchSmart, composada de diversos models.

Sense cap mena de dubte, el futur immediat ens durà a moltes noves formes de relacionar-nos amb les màquines, amb els sistemes informàtics, i d’aquí entre nosaltres mateixos, els éssers humans.

Una parella flirtejant al Second Life

L’altre dia llegia en una de les múltiples fonts d’informació en anglès que consulto, el cas d’un matrimoni britànic que s’havia separat després que ella (Amy Taylor) hagués trobat el seu marit, David Pollard, mantenint una relació sexual virtual amb una ciutadana estadounidenca. Els dos amants no es coneixien en persona, tan sols al ciberespai.

El cas és que Taylor, de 28 anys, es va prendre molt malament la relació virtual, fins al punt que va encetar els tràmits de divorci. L’advocat contractat per la jove no semblava gaire estranyat de la causa de la separació de la parella, doncs va declarar que aquella setmana era el segon cas de divorci en el qual un famós entorn virtual era pel mig.

Consideraríeu vosaltres que una relació tan sols virtual amb una persona desconeguda per part de la vostra parella és tan greu com una infidelitat consumada?

Una parella en actitud carinyosa. Es coneixeran a la vida real?

De fet, aquesta polèmica no és nova, però es va pal·lesant cada cop més a mesura que les noves tecnologies i els entorns que aquestes són capaces de crear augmenten en popularitat i s’imbriquen més amb el “món real“.

Ens podem arribar a preguntar si existeix ja un món real i un de virtual, o bé ambdós són dues cares diferents d’una mateixa moneda. Jo, personalment, defenso aquesta darrera visió de les coses, que el món virtual, Second Life, Internet o qualsevol sala de xat no són una cosa a part, sinó part consubstancial de la nostra vida normal. Per tant, la meva resposta a la pregunta que ens ocupa seria que probablement si, que jo consideraria una infidelitat virtual gairebé tan greu com una de real.

Suposo que tot depèn de la relació que es tingui amb la parella, i de què s’hagi fet en aquesta relació. Una cosa és parlar de sexe, explicar experiències i bescanviar opinions, i una altra és encetar una rutina de cibersexe que pot dur a més, a consumar l’acte en el món real. Jo mateix, fins i tot quan he tingut parella (ja que actualment estic solter), he mantingut converses de temàtica sexual amb amigues meves, però res que anés més enllà d’explicar anècdotes o preguntar opinions.

Les parelles que s’han conegut a través de sales de xat o llocs web de contactes són cada dia més habituals, havent-se convertit Internet en un lloc tan vàlid per “lligar” com una discoteca, un bar o el supermercat del barri. Des d’una persona per passar-hi la resta de la vida fins a una relació d’una nit, tot es pot trobar a la Xarxa, amb l’inconvenient de només conèixer-se a través del teclat i el ratolí, fotografies i videoconferències fins que arriba el moment de la veritat. I és en aquest punt quan hi poden haver desenganys.

El cibersexe, allò que ha condemnat la relació entre Taylor i Pollard, potser no és una pràctica tan antiga, però s’ha popularitzat molt els darrers temps. No es tracta de veure imatges o vídeos “pujats de to” per Internet, sinó buscar una interacció més gran entre persones a través de les màquines.

Fins i tot podem trobar la contrapartida 3D a Second Life però amb una clara orientació sexual: Red Light District, un entorn virtual per a adults en el qual es poden simular tota mena de jocs sexuals, de parella o que impliquin a més gent.

En general, el cibersexe sembla funcionar com a una vàlvula d’escapament que ens permet viure unes experiències que potser en el món real no ens atrevim ni a intentar, per molta confiança que tinguem amb la parella.

A Second Life també existeix el cibersexe

La importància de les noves tecnologies en la vida quotidiana i, més concretament, en les relacions amoroses, es pot veure en un altre cas esdevingut al Japó, en el qual un home que s’havia casat només virtualment amb una dona (és a dir, tan sols en el joc) va decidir divorciar-se’n. Ella, ressentida, s’ho va manegar per entrar al seu compte i esborrar-li l’avatar. L’home volia denunciar la dona per assassinat virtual, però suposo que davant les rialles de la policia del país del sol ixent, i aconsellat pel seu advocat, la va acabar denunciant per entrada il·legal en sistemes informàtics i suplantació d’identitat, uns delictes pels quals es pot enfrontar a una condemna de fins a cinc anys de presó. La broma li sortirà cara…

Segur que més d’un us preguntareu què se n’ha fet de l’Amy Taylor. Doncs segons declara ella mateixa, el seu cor ja torna a estar ocupat, i si, a aquest noi també l’ha conegut per Internet, concretament al joc World of Warcraft, al qual la jove britànica admet ser-hi addicta. Esperem que aquest cop tingui més bona sort!

Per cert, per a aquells que no conegueu Second Life, dir-vos que és un entorn virtual en tres dimensions, semblant a un vídeojoc i que és tingut i usat per molt d’aquesta manera, però que des de la seva concepció vol ser un autèntic món virtual amb les seves semblances al món real i les seves diferències. Així, ens mourem en aquest entorn virtual representats per un personatge que s’anomena Avatar, i que podem fer tan semblant a nosaltres com puguem o tan diferent com la imaginació ens ho permeti, com per exemple convertir-lo en un animal o un ésser mitològic.

Un gran avantatge de Second Life és que la propietat intel·lectual d’allò que creen els usuaris roman en el seu poder, a diferència d’altres entorns semblants en els quals els drets de tot allò creat passen a mans de l’empresa que manté l’entorn.

Això ha facilitat la creació d’una economia basada en la compravenda de bens virtuals i a la qual ha ajudat la confiança que els bancs han posat en aquesta iniciativa, a la qual sembla que -almenys de moment- no ha afectat la crisi econòmica.

Linden Labs, l’empresa creadora de tot l’entorn i que el gestiona, actua com una mena d’immobiliària, venent terrenys virtuals per a què els usuaris hi construeixin edificis i amb aquests desenvolupin poblacions. Linden cobra per aquestes parcel·les (per molt virtuals que siguin).

Per la seva banda, els usuaris d’aquest món poden dissenyar elements (roba virtual, avatars, objectes com ara cotxes, cases, avions…) que després venen, i amb això generen diners. Aquests diners ho són en la divisa pròpia del món virtual, el dòlar Linden, que alguns bancs del món real ja comencen a canviar per dòlars nord-americans o Euros. A aquestes operacions de canvi se’ls aplica una comissió, que també contribueix a omplir les arques de Linden Labs.

En definitiva, Second Life ha esdevingut una mena de país virtual en el qual, fins i tot algunes nacions hi han obert ambaixada (cas de Suècia).

Barack Obama, esquer per a creadors de malware

Els creadors de malware (programari o software que ha estat concebut o es comporta d’una manera perniciosa per a l’ordinador en el que es troba instal·lat i/o per la xarxa a la qual es connecta aquest) aprofiten cada noticia d’actualitat o tema d’interès en benefici propi i per intentar fer caure en els seus paranys als desprevinguts usuaris.

Una de les darreres grans noticies ha estat l’elecció de Barack Obama, candidat del Partit Demòcrata a les eleccions a president dels Estats Units, el qual serà el primer president de raça negra en tota la història d’aquesta nació.

Aquestes darreres eleccions han estat diferents de les dues últimes edicions en les quals va guanyar el Partit Republicà encapçalat per George Bush, han estat molt més seguides tan als mateixos Estats Units com fora d’aquest país, a la resta del món. I això està essent aprofitat pels spammers i els creadors de malware, així que deixo de parlar de política i em centro en el tema que ens ocupa: desconfieu sistemàticament dels missatges de correu electrònic que porten titulars espectaculars sobre fets que suposadament estan passant al país nord-americà i relacionats amb els Estats Units.

Per exemple, un cas que recentment ha denunciat Panda Security és el dels missatges de correu amb suposades noticies sobre Barack Obama que en el cos indicaven al lector que podia consultar un vídeo amb la noticia en un lloc web, al qual s’hi incloïa un enllaç. Un cop l’usuari feia clic en aquest enllaç i obria la plana, aquesta li demanava la instal·lació d’un còdec per poder veure el vídeo. Evidentment, el programa que instal·lava, lluny de ser un còdec, era un programa que li “segrestava” l’ordinador per poder-ne fer ús després per enviar Spam o bé per atacar altres màquines.

En aquests casos, el que fan servir com a esquer els que envien aquests missatges és un titular ben espectacular. Jo mateix he rebut algun d’aquests correus, i entre els “subjects” dels missatges (el resum que veiem abans d’obrir-lo) hi havia per exemple el suposat assassinat d’Obama a mans d’un grup extremista de supremacistes blancs, o bé un cop d’estat dut a terme pel Partit Republicà i que havia situat a John McCain en el lloc de president després d’haver forçat la dimissió d’Obama, o bé que aquest havia resultat mort en un atemptat d’extremistes islamistes.

La captura d’Ossama Bin Laden, la dimissió de George Bush o altres suposades noticies impactants han estat també emprades en el passat com a parany.

La conclusió de tot això és ràpida: no us refieu de res que us arribi per correu electrònic, i menys encara si us conviden a fer clic en un enllaç inclòs en el cos del missatge. A més, penseu que l’adreça que veieu en el cos de missatge pot no correspondre a l’adreça real que visiteu quan hi feu clic al damunt, ja que hi ha formes de falsejar-la.

Aquesta tàctica es fa servir també per captar l’atenció dels clients de serveis de banca en línia, enviant missatges de correu electrònic en els quals s’informa sobre una actualització de seguretat del sistema bancari, un intent d’intrusió en el compte bancari o qualsevol altra argúcia amb l’excusa de proporcionar un enllaç al qual l’internauta pugui accedir per facilitar l’operació proposada (usualment entrar al seu compte amb el nom d’usuari i contrasenya corresponents).

Cal tenir present que sota cap concepte una entitat bancària enviarà mai un enllaç al seu servei en línia en un missatge de correu electrònic, precisament perquè coneixen aquests trucs i saben que els usuaris poden teclejar l’adreça del seu lloc manualment a la barra d’adreces del navegador per accedir-hi sense ser enganyats.

Ara passo a enumerar-vos algunes regles que espero us aclareixin alguns dubtes si rebeu un correu electrònic sospitós de poder ser una trampa:

- No feu MAI clic sobre cap enllaç inclòs en el cos del missatge. Si heu d’accedir al lloc web d’alguna entitat coneguda, teclegeu la seva adreça manualment al navegador. Evidentment, no accediu a adreces que no conegueu prèviament.

- Disposeu sempre instal·lat al vostre ordinador d’un programa antivirus, actualitzat i que monitoritzi el sistema de forma constant.

- Tingueu sempre actualitzat el vostre sistema operatiu amb els darrers pegats de seguretat.

- Desconfieu sistemàticament dels missatges que rebeu d’un emissor que no conegueu. Això no vol dir que només obriu els correus que procedeixen d’algú que coneixeu, ja que seria extremadament paranoic, però si que actueu amb sentit comú davant d’adreces que us puguin semblar estranyes.

- Fins i tot els missatges que procedeixen de fonts conegudes també poden ser perillosos, car no és gaire difícil falsejar l’adreça del remetent. Així que malfieu-vos si us arriba un missatge estrany, en anglès, en rus o en xinès d’algun dels vostres contactes.

- Useu un sistema anti-spam. No només reduirà el volum del correu que rebeu separant-ne la brossa, sinó que a més ajudarà a la vostra protecció eliminant missatges potencialment perillosos, ja que molts d’aquests són reconeguts també pels sistemes anti-spam. Aquests darrers poden ser programes instal·lats a l’ordinador local o bé un servei que es contracta al nostre proveïdor de correu electrònic. En qualsevol cas, consulteu amb l’empresa que us proporcioni la connexió a Internet o el servei d’allotjament de la vostra pàgina. La majoria dels serveis de webmail gratuïts com Gmail o Yahoo! Mail també inclouen aquesta facilitat.

- No us deixeu endur per titulars espectaculars. Si ha esclatat la tercera guerra mundial (un esquer que he pogut veure en alguns missatges), de ben segur que ho estaran donant a la televisió o la ràdio.

- Les fotos o vídeos de famosos/es despullats/des poden semblar molt atractius, però ben probablement són una trampa.

- Useu el sentit comú. És el darrer consell però també el més important. Moltes infeccions i problemes derivats de la instal·lació d’un programa no desitjat al nostre ordinador s’haurien pogut evitar tan sols parant una mica de compte amb el tema del missatge o llegint-ne el cos.

Tot i els perills que corren per la Xarxa, una bona política de seguretat i unes pràctiques estrictes, ens poden permetre navegar per Internet reduint al mínim els riscos. Per tant, perdeu la por però no deixeu d’estar alerta.

Windows Live Messenger amb la seva interfície renovada

La companyia de Redmond ha presentat una nova col·lecció de serveis Live, la seva oferta de productes i serveis en línia amb els que busca captar al públic internauta i fer front a l’empenta que ha experimentat Google, líder destacada en aquest segment.

Totes les novetats ara presentades per Microsoft entraran en servei al llarg de les properes setmanes en totes les plataformes regionals i idiomàtiques de Live.

En primer lloc comencem pels nous serveis que s’afegeixen al catàleg ja existent, com la Pàgina Principal de Windows Live, un nou punt d’entrada al “món Live” en el qual disposarem d’un resum on hi constaran, entre d’altres, les novetats del nostre perfil com ara els missatges que ens hagin arribat a la nostra bústia, les cites del calendari, els aniversaris dels amics, o les actualitzacions del Twitter.

La Pàgina Principal es troba connectada amb el nou servei Novetats, que ens informa dins de Messenger i Hotmail a més d’aquesta pàgina Principal, dels moviments que van fent a la Xarxa els nostres contactes, i ens mostra per exemple les seves actualitzacions del Twitter. En definitiva, una eina de seguiment.

La nova interfície de Hotmail, no exempta de crítiques

El calendari (Windows Live Calendar) és anàleg al servei que des de fa un temps ofereix Google, i ens permet establir cites i compartir-les amb altres usuaris a més de gestionar diversos calendaris (per exemple, un de personal, un altre professional, un tercer per a un equip de persones,…)

Windows Live Moviemaker és potser un dels nous serveis més atractius per als usuaris que trepitgin més fermament en la Web 2.0 i estiguin acostumats a serveis com Photobucket, YouTube o Mogulus. I és que el Live Moviemaker ens permet ajuntar fotografies i vídeos per crear les nostres pel·lícules que després podrem compartir en línia amb les nostres amistats. Aquest servei es complementa amb “Les meves fotos”, en el qual podrem crear les nostres galeries fotogràfiques i també compartir-les amb les nostres amistats.

Les diferents llibretes d’adreces que poguéssim tenir disperses pels serveis Live s’unificaran ara en una mateixa aplicació anomenada “La meva gent”. Aquí si inclouran els contactes del Messenger, els de Hotmail, la gent coneguda de Spaces i dels Grups.

Les persones que vulguin dur a terme activitats estant en línia acompanyats d’altres usuaris tindran una bona eina en “Els meus grups”, un espai que permetrà als diversos components trobar-se i interactuar, compartir recursos (com ara calendaris i fotos) o enviar missatges a tots els components.

Windows Live Sync ens permet intercanviar dades i sincronitzar diversos dispositius com ara un ordinador i un telèfon mòbil.

Els serveis que ja existien i que veuen renovades algunes de les seves característiques són, en primer lloc, Hotmail, al qual se li ha fet un rentat de cara amb una nova interfície d’usuari que segons els responsables a Microsoft és fins a un 70% més ràpida que l’anterior, quelcom en què no hi estan d’acord molts usuaris. La nova interfície de Hotmail barreja elements de l’interfície clàssica i la renovada, que ha estat en fase de proves al llarg dels darrers mesos.

També podrem consultar altres bústies de correu electrònic a més de la de Hotmail, sempre i quan aquestes permetin l’accés a través del protocol POP3, quelcom d’allò més usual. Així, els usuaris que disposin de diversos comptes de correu en serveis com ara Gmail o Yahoo! Mail podran centralitzar-los per accedir-hi només a través d’un lloc.

El cèlebre client de missatgeria instantània Windows Live Messenger pateix una redisseny total de la seva interfície gràfica, en la qual ara prima més encara la personalització. Podem, per exemple, definir una sèrie d’imatges diferents com a “estats d’ànim” a mostrar cadascun en un moment determinat que nosaltres vulguem i escollim. També ens serà més fàcil compartir fotografies i realitzar activitats en grup amb els nostres contactes.

La Galeria d’Imatges ens permet classificar, arxivar i compartir les nostres fotos, incloent la possibilitat de retocar-les. Així, treure els ulls vermells típics que ens queden quan usem el flash de la màquina o retallar les vores no desitjades en una foto, són funcions que podrem fer d’una forma molt simple.

També ho tindrem molt fàcil per etiquetar les imatges, i a més el sistema inclou una funcionalitat que ens ajuda a reconèixer cares dins de les imatges, guiant-se per patrons. D’aquesta manera, etiquetar fotografies serà d’allò més senzill.

Windows Live Sky Drive és el disc virtual d’emmagatzemament de dades de Microsoft, un servei que ara veu augmentada la seva capacitat fins als 25 Gigabytes.

Una novetat interessant d’aquest redisseny és que el nostre nom d’usuari i contrasenya de Windows Live (que corresponen també als identificadors del Messenger i l’adreça de correu de Hotmail) ens serviran per accedir a través d’aquesta plataforma a serveis de terceres parts, molts d’ells competència directa dels mateixos que està oferint Microsoft.

És el cas de Wordpress, una plataforma de blocs que competeix directament amb els Spaces de Microsoft i que pel que he vist guanya a aquests darrers en captar l’atenció d’un major nombre d’usuaris. Wordpress no és només un programari per a la creació de blocs, sinó que també ofereix allotjament emprant el seu CMS a l’estil de Blogger.

Altres serveis als quals es pot accedir són Photobucket, Twitter, Yelp o Pandora, i un que m’ha cridat especialment l’atenció és Flickr. Perquè? doncs no pas per la seva natura (allotjar fotografies i des de fa un temps vídeo), sinó per l’empresa a la què pertany aquest servei: Yahoo!

I és que d’ençà de què l’intent d’adquisició d’aquesta per part de Microsoft va acabar en un no-res, els desencontres entre les directives d’ambdues empreses han estat constants, amb frases entrecreuades sobre el valor que té o hauria de tenir la companyia pionera d’Internet. I no és que a Yahoo! li hagi anat precisament bé en el seu acostament cap a Google, així que aquesta facilitat d’interacció entre els serveis Live i Flickr pot ser indicativa de que el futur encara pot veure una suavització de les relacions entre ambdues multinacionals, malgrat que difícilment significarà una tornada a l’anterior estat de coses.

En definitiva, el que veiem és un rentat de cara molt profund als serveis Live, amb una reorganització de tota la plataforma de cara a dotar-la d’un únic punt d’entrada per als usuaris, una sensació d’unitat de la que fins ara no ha mancat en certes aplicacions però que amb aquesta reestructuració es fa més palesa.

El conjunt d’aquestes novetats no es podrà gaudir de forma immediata, si no que com hem dit al principi de l’article, les podrem veure entrar en servei de forma paulatina al llarg de les properes setmanes.

Una imatge de la videoconferència de Gmail

Google ha afegit una nova característica al ja de per si complet servei de correu electrònic en línia (webmail) gratuït Gmail: la possibilitat de realitzar videoconferències amb els nostres contactes.

Fins ara, Gmail disposava de la funcionalitat de missatgeria instantània proporcionada pel protocol GTalk. Aquest es pot usar també mitjançant un programari instal·lable en el sistema operatiu de l’ordinador, però pel que he pogut veure ha davallat el nombre d’usuaris d’aquest darrer gràcies a la integració en Gmail, on podem veure un requadre a mà esquerra amb els nostres contactes, als quals podem obrir una finestra de diàleg si estan en línia.

La funcionalitat recentment presentada per Google permet ampliar aquesta funció de missatgeria instantània a converses amb àudio i vídeo incorporat, el que s’anomena videoconferència. Per tal d’accedir-hi, el primer pas és la descàrrega i instal·lació d’una petita peça de programari que s’afegirà al sistema operatiu i el navegador, el que s’anomena un plug-in.

Aquest programa, totalment gratuït i que es pot baixar de la Xarxa sense haver-nos de registrar enlloc ni fer cap mena de pas previ, s’executa de forma directa i és el que permet a Gmail poder accedir a la imatge que capta la càmera web (webcam) i l’àudio que captura el micro, al mateix temps que gestiona la transferència de dades que flueixen des de l’altra banda.

Les aplicacions de videoconferència acostumen a utilitzar programes que s’instal·len en el sistema operatiu, diferents del navegador tot i que poden tenir cert grau d’integració. Aquest és el cas de Skype, potser el programa més conegut d’aquesta mena i que gaudeix de més predicament entre els usuaris. Ja que Skype facilita poder trucar des de l’ordinador a números de telèfon “convencionals” (fixes i mòbils nacionals o de fora del país), la integració en el navegador es basa en reconèixer els números de telèfon que surten a les pàgines web i, amb un sol clic, marcar-los i fer-hi una trucada.

Google no ha tingut gaire sort amb GTalk, car no és un programa gaire usat tret de la funcionalitat inclosa en el servei Gmail i que he esmentat tot just fa un moment, enfront de la competència. El Live Messenger de Microsoft en les nostres latituds i l’ICQ i AiM (AOL Instant Messenger) als Estats Units dominen el panorama. Per la VoIP (Veu sobre IP per la seva denominació anglesa) l’Skype (també esmentat en aquest mateix article) porta la veu cantant.

Així doncs, aquesta nova funcionalitat pot (i probablement vol) ser un intent per part de la multinacional del sector per arrabassar part de la quota de mercat d’aquests programes líders, en definitiva una tornada a primera plana d’un sistema que d’ençà de la seva integració amb Gmail no ha generat gaires noves noticies que cridin l’atenció del gran públic.

Per a la realització d’aquesta nova funcionalitat, Google ha emprat estàndards de la Web acceptats per tothom, com els protocols XMPP o RDP. Per a la transmissió de vídeo s’ha confiat en el protocol H.264, un còdec d’alta definició de vídeo creat per diverses institucions internacionals com l’ISO. Aquest còdec té la virtut de permetre la transferència d’imatge a través de xarxes telemàtiques amb una qualitat molt bona i consumint molt poc ample de banda. Això facilita que, per exemple, puguem tenir vídeo a pantalla completa amb una qualitat més que decent (sempre i quan la càmera web de què disposem a l’ordinador estigui a l’alçada).

De fet, la mateixa Google té un compromís amb els usuaris per emprar estàndards oberts en els seus programes de comunicacions. Així, de passada, també es garanteix que terceres parts puguin interactuar amb les aplicacions de la companyia del cercador.

El funcionament de la videoconferència en el Gmail és molt simple, seguint la tradició d’una interfície molt còmoda per als usuaris novells. Tan sols hem d’obrir una finestra de xat amb l’usuari que estigui connectat i vulguem parlar-hi, i a la part inferior ens sortirà un indicatiu que ens obrirà la finestra de videoconferència. L’altra part, l’altre usuari, ha d’acceptar la trucada, el que equival a despenjar el telèfon en una trucada “de tota la vida“.

A partir d’aquí, podem seguir la videoconferència en una finestra que podrem separar del navegador web, o bé fer-ho maximitzat a tota pantalla.

El plug-in està disponible de moment per a Windows i Mac OS X, essent compatible amb els navegadors web Firefox (versió 2.0 o superior), Internet Explorer (versió 6.0 o superior), Safari (3.0 o superior) i Google Chrome (com no!), i de moment no hi ha noticies d’una versió per a Linux. No deixa de ser curiós per a una empresa que recolza obertament el programari lliure i fins i tot l’empra per als seus propis projectes (cas de la plataforma Android per a telèfons mòbils basada en GNU/Linux) no hagi comptat amb una versió del sistema del pingüí per a aquest plug-in.

Aquesta funcionalitat no ha estat implementada en el programari Google Talk per a Windows, pel que només la podrem emprar des de l’interficie d’aquesta xarxa de missatgeria instantània que es troba integrada amb Gmail.

Als internautes sense cap mena de dubte els serà molt còmoda la integració d’un nou servei en el correu electrònic de Google, ja que al seu torn aquest està integrat amb una sèrie d’eines com el calendari o el lector de feeds RSS, contribuint d’aquesta manera a eixamplar el concepte de “sistema operatiu en línia” en una nova direcció. Ara, i a través del navegador web ja podem usar una funció més.

La presentació d’aquesta nova funcionalitat coincideix en el temps amb la presentació per part de Microsoft d’una sèrie de novetats per als seus serveis Live. I és que la competència entre ambdues empreses per captar l’atenció dels internautes i seduir-los és molt forta. Mentre la companyia de Steve Ballmer aposta per continuar lligant la majoria dels serveis en línia a Windows i a una presentació gràfica molt acolorida i amb gran quantitat d’elements (el que en alguns casos ha provocat les protestes com en el cas del nou Hotmail que, segons molts usuaris va més lent que abans), mentre que Google busca més la simplicitat i que sigui multiplataforma.

Una imatge de The IT Crowd; no n'hem trobat cap d'una vaga d'informàtics per il·lustrar aquest article

La reforma dels estudis universitaris recentment anunciada pel Ministeri de Ciència i Innovació ha aixecat polseguera entre el col·lectiu d’informàtics, independentment que tinguin estudis i títol d’enginyeria o no. El motiu: la pràctica desaparició dels estudis d’aquesta disciplina, que passaran a ser una mena d’especialització de Telecomunicacions, deixant el camí preparat per a una futura assimilació efectiva que alguns ara veuen “de facto”.

La polèmica ha sorgit arrel de la presentació de les fitxes de les carreres universitàries tècniques que s’impartiran els propers anys a les universitats de tot l’Estat, en les quals no constaven les d’informàtica. L’argumentació oficial del Ministeri per a justificar-ho és que la informàtica és una matèria transversal que afecta a un gran nombre d’estudis, i que això justifica que no n’hi hagin uns d’específics.

La majoria de les matèries que ara són pròpies dels estudis d’informàtica passen a l’àmbit de telecomunicacions, continuant així amb una tònica de degradació de la professió que fa que, per exemple, l’Enginyeria Informàtica sigui l’única titulació sense unes atribucions reglades i ben definides.

De fet, aquesta situació no és nova. Ja fa anys que la d’informàtic és una professió que es devalua socialment, al mateix temps que els Col·legis es queixen de l’intrusisme professional, d’aquells que diuen ser informàtics després d’haver llegit un llibre de creació de pàgines web o d’administració de sistemes Windows.

Això no té la culpa directa del que ara es protesta, però sense cap mena de dubte hi ha influït i, de fet, és l’origen d’una situació que ara ha explotat a la cara dels implicats, essent aquesta reestructuració de les carreres universitàries la gota que ha fet vessar el got.

Mobilitzacions del sector per al dia 19

“No ens podem quedar de braços plegats” sembla que ha estat la idea que ha portat a unes quantes persones a proposar l’organització d’una vaga d’informàtics per al proper dimecres dia 19 de novembre. Els Col·legis d’Enginyers Informàtics han donat suport a una sèrie de mobilitzacions, entre les que s’hi inclouen les manifestacions convocades a les 12 del migdia a les principals ciutats de l’Estat, però també han fet una crida a actuar sempre dins la legalitat vigent, deixant ben pal·les que no donaran suport a cap acció que surti del marc d’aquesta legalitat.

El motiu per fer aquesta proclama és ben simple: aquests darrers dies s’han pogut llegir a la xarxa propostes de tota mena per fer una “vaga salvatge”, aturant els servidors de qualsevol mena (inclosos els servidors web corporatius). Davant d’això, els Col·legis han apel·lat a la responsabilitat social dels professionals informàtics per tal que ningú no cometi cap “barrabassada” que, d’altra banda, desvirtuaria tota la protesta.

No obstant, és difícil que la vaga tingui un seguiment massiu fora de les aules; els estudiants poden fer-ne perfecta i tranquil·lament, ja que el seu futur professional està en joc i ells no tenen una empresa per defensar o un lloc de treball del qual els poden despatxar. La resta, els professionals que estan en el món laboral, ho tenen més cru.

Una empresa d’informàtica de dimensions reduïdes (com la majoria de les que hi ha en aquest país) de diguem entre 3 i 7 persones, no es pot permetre el luxe de tancar portes ja que sense cap mena de dubte el client habitual que en necessités els serveis aniria a buscar la competència. El mateix passa amb els “free-lance” i autònoms que van per lliure.

Els ISP’s són els que més poden secundar la vaga, mantenint això si una sèrie de serveis mínims (prou personal com per a què si cauen els servidors, puguin atendre l’incidència), però d’aquí a passar a més accions com desconnectar els servidors, impossible. Més que res perquè tocaria i molt la imatge de la companyia.

Els que estan treballant com a informàtics en altres empreses que no són del sector són els que ho tenen pitjor, més que res perquè els departaments d’informàtica de les empreses acostumen a ser o bé petits o bé una sola persona s’encarrega de tot, pel què segurament tindrien problemes a l’hora de seguir la vaga, del tipus de pressions per part de la direcció per a què no la segueixin.

Així doncs, és fàcil preguntar-nos què és el que cal per a què als informàtics se’ls (se’ns) escolti, tant a la societat com a nivell polític.

Fa de mal dir, la veritat, però jo sóc bastant pessimista. Les darreres mobilitzacions ciutadanes han demostrat al meu parer ser bastant poc útils. Tot i les massives manifestacions contra la Guerra del Golf, s’hi va acabar anant, i es mantenen tropes espanyoles a l’Afganistan. Les vagues convocades des de fa uns anys no han servit en general per atendre les reivindicacions dels vaguistes, i només els han proporcionat unes poques de les seves reivindicacions, prou com per a justificar per part de les autoritats que se’ls ha “fet cas”.

També hem de comptar amb la divisió social: no tots els afectats seguiran la vaga, ja sigui per por a les conseqüències, per motius ideològics, per desacord o fins i tot desconeixement, i les desercions fan perdre força al col·lectiu.

Una vaga real, amb força sí seria apagar els servidors i negar-se a tocar qualsevol màquina de forma indefinida. Ben segur que amb això s’escoltaria (i ben ràpidament) als informàtics. Però és clar, això té un cost molt elevat: sumir pràcticament en el caos al país.

Imagineu-vos els aeroports amb problemes que no es resolen i es van acumulant en els seus sistemes informàtics, ja sigui en els controls del trànsit aeri, els controls dels equipatges o qualsevol altre aspecte. Imagineu-vos els bancs i caixes que comencen a deixar de poder servir als seus clients perquè les xarxes telemàtiques van caient. Gairebé que esgarrifa només de pensar-hi.

Però aquest mateix panorama desolador és el que s’ha d’imaginar la gent per comprendre com n’és de necessari aquest col·lectiu professional per al funcionament del món modern, i que simples són les seves demandes: tan sols que se’ls reconeguin les fronteres de la seva professió, el marc legal i que socialment estiguin reconeguts.

Fàcil i, alhora, difícil; veurem com evoluciona tot a partir del 19…