Informatica.CAT
Informatica.cat es un bloc sobre informàtica on es tracta temes d'interès... 
Cibersocietat, Internet, Seguretat
Fa anys ja va estar a punt de succeïr

És possible un “apocalipsi” electrònic?

By , on 28 de maig de 2009
Un mapa de les connexions d'una part d'Internet

Un mapa de les connexions d'una part d'Internet.

Pot fallar Internet? i, el pitjor: pot fallar completament? servidor opina (i no sóc gaire donat a les teories “apocalíptiques”) que si, que la Xarxa de xarxes pot arribar a un dia en què es col·lapsi, deixi de donar servei durant unes quantes hores i provoqui un caos mai vist, ja que la nostra Internet-dependència comença a abastar cotes fins ara mai vistes.

Més d’una vegada he escoltat a gent de certa edat com s’exclamava dient que “ara tot va per Internet!”, amb una cara que deia tot el què no diu aquesta frase, com enyorant un passat més simple en el què per fer alguna cosa necessitaves llapis, paper, un telèfon i t’havies d’esperar el teu temps. Sóc prou jove per haver-me adaptat perfectament a l’ús d’Internet (i, és més, m’agrada i tot!) i prou gran per haver viscut aquests temps en els primers anys de la meva adolescència. I en una cosa haig de reconèixer: lluny de portar-nos una vida més tranquil·la, les noves tecnologies ens han deparat una existència més estressada, un delit i un neguit per haver de fer coses de la feina i fer-les en qualsevol lloc i hora.

No és només l’augment de la jornada laboral per obra i gràcia d’aquest artilugi conegut col·loquialment com “la Xarxa” (amb X majúscula), sinó la dependència que tenim d’aquest per a la majoria de les tasques d’avui en dia. Només ens calen uns quants exemples: els mitjans de comunicació reben els comunicats, notes de premsa i informacions a través d’Internet, i no només els mitjans en línia, sinó també diaris en paper, emissores de ràdio, televisió, i en general qualsevol mitjà empra la xarxa per a les seva tasca diària.

Un altre tant passa amb els estaments oficials, les administracions a qualsevol nivell, local, regional o estatal. Jo, per exemple, he treballat (i treballo) per a diverses administracions públiques, i us puc dir que hi ha aplicacions vitals que funcionen a través d’Internet. Un col·lapse de la Xarxa impossibilitaria la majoria de la tasca administrativa a tots els nivells.

Els engranatges del sistema econòmic també se’n ressentirien. Si bé cada banc per si sol podria mantenir unes certes infraestructures, l’operativa amb els clients i amb altres entitats quedaria molt afectada. Molts inversors en borsa empren Internet per a la seva operativa diària, pel què les borses (especialment les més importants del món) més que patir les conseqüències, quedarien fora de joc. Les repercussions d’aquest darrer fet serien desastroses en un sistema capitalista que abasta tot el món i viu, precisament del moviment que es genera a les borses.

No és només el fet de les comunicacions que es suspendrien durant hores i la gent plegada de braços, sinó el fet que determinats engranatges claus que fan moure el món deixarien de funcionar, a més del fet que moltíssima gent (milions de persones) es posarien veritablement histèriques i, després de restaurar el funcionament de la Xarxa al seu estat habitual, caldria fer recompte de les nombroses pèrdues econòmiques provocades en tots els sectors.

Arreu quedarien aturades i en patirien les seqüeles al llarg dels següents dies milers de petites empreses i professionals independents que empren la Xarxa com a mitjà de treball, com a despatx podríem dir (jo mateix m’hi incloc). I totes aquestes conseqüències són només unes quantes de les múltiples que es donarien, un botó de mostra.

Però… això pot passar de veritat?

Bé, òbviament si això pot passar ja s’hi ha pensat. Hi ha mesures de seguretat establertes, però personalment crec com a veritat absoluta una màxima de la seguretat informàtica que afirma que “tot el que una persona pot protegir, una altra persona ho pot desprotegir”. Per tant, per molt vigilada que estigui la infraestructura de la Xarxa, pot arribar a passar.

De fet, ja va estar a punt de passar el 2002. Resulta que per aquella època (i no estic molt al dia en això en concret, però és possible que ja hagi canviat) hi havia una tretzena de servidors clau en l’operativa d’Internet per a la resolució de noms de domini. Quan nosaltres teclegem en un navegador l’adreça www.informatica.cat, resulta que en realitat no estem accedint de forma directa a l’ordinador que allotja el nostre bloc, sinó que estem fent una consulta al què se’n diu un servidor de noms, preguntant-li quina adreça numèrica li correspon a aquesta adreça que li hem entregat. La resposta podria ser, per exemple (i òbviament és una numeració fictícia) 192.168.15.3 .

És com si em busquéssiu on visc jo i anéssiu a l’ajuntament de Girona a preguntar a on viu en Guillem Alsina. Evidentment, en el món real si feu això és possible que no us ho vulguin dir, però imagineu que us informen d’on es troba la meva llar. Us diran un nom de carrer, portal, pis i porta, la majoria d’aquestes dades són numèriques (si fóssim als Estats Units, podria ben ser que totes ho fossin). Llavors ja podríeu buscar el carrer en un plànol de la ciutat i venir-me a veure (si em trobeu, no convido a dinar, que consti ;-) . És un bon exemple del què fan a nivell informàtic els DNS, els servidors de resolució de noms.

Els servidors de noms treballen amb una estructura jerarquitzada, havent-hi una mena de “cúpula” que és la principal, la que més o menys porta la batuta de la resta. Atacar aquesta cúpula, els servidors més importants, podria alentir moltíssim el funcionament d’Internet. I això és el què va passar el 2002, un atac massiu de denegació de servei (DDoS) a aquests ordinadors.

El procediment és simple: aquests ordinadors responen a crides (en argot tècnic pings) que els fan altres màquines. Es tracta d’enviar tal quantitat de pings que el servidor es saturi i sigui incapaç de respondre a cap requesta. Seria com si en una sala on hi haguessin cinquanta persones, totes parlessin al mateix temps tractant de captar la nostra atenció. Arribaríem a un punt en què seríem incapaços de discernir quin és el discurs que ens interessa i quin no, a qui hem de respondre perquè ens està preguntant alguna cosa i qui senzillament parla per parlar.

Segurament, la infraestructura dominant d’Internet deu ser més complicada avui en dia, fins a tal punt que es faci difícil atacar-la, però posaria la mà al foc que no és impossible. A qui pot interessar fer-ho? Doncs a grups terroristes que lluiten contra el sistema socio-polític mundial (llegeixi’s Al-Qaeda), països que no depenen tant de la Xarxa i que veuen a occident com un enemic i a Internet com la seva creació maligna (Corea del Nord, i eventualment la Xina i fins i tot Rússia, malgrat que aquestes dues darreres segurament en rebrien també molt àmpliament les conseqüències encara que els principals perjudicats en fossin els països de l’hemisferi occidental), i grups mafiosos actuant per compte propi o d’algú altre (d’algun govern, per exemple).

És difícil que passi, si. Gairebé impossible? també. Però no impossible del tot. Us imagineu un dia sense Internet? no sense connectar-vos-hi, sinó sense que ningú la pogués fer servir? si, jo també m’he llevat amb suor freda quan he tingut aquest malson ;-)

Foto: Vikipedia

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “És possible un “apocalipsi” electrònic?”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio