Informatica.CAT
Informatica.cat es un bloc sobre informàtica on es tracta temes d'interès... 
Cibersocietat, Internet

Moby o com la gratuïtat de les cançons no ha d’afectar als ingressos del compositor

El cantant ofereix gratuïtament una cançó que també està a la venda a iTunes
By , on 29 de agost de 2009
Moby (a la dreta) en plena actuació

Moby (a la dreta) en plena actuació

Les discogràfiques ens diuen que l’intercanvi de música sense pagar per ella conduirà inexorablement a la fi de la industria musical, ja que els compositors i cantants no ingressaran cap diner de les seves activitats. Molts artistes, però, han experimentat amb la cultura lliure i gratuïta d’accés universal, i no pocs n’han tret com a conclusió que regalar la seva música no els perjudica, ans al contrari. El darrer cas ha estat l’estrella Moby, tot un rei mides de la música.

El primer single del seu darrer treball Wait for me es titula Shot in the back of the head (títol, per cert, gens bonic, però per a gustos,…), i tant es pot adquirir via iTunes com descarregar-se gratuïtament des del lloc web de l’artista. Evidentment, si us donen a escollir entre les dues opcions, direu el mateix que el famós anunci del Media Markt, “jo no sóc tonto!” i, per tant, descarregaríeu la cançó de gorra des de la web de Moby (per cert, la cançó es pot compartir després amb qui vulgueu). Doncs en aquest cas, ja m’explicareu com és que el single és líder de vendes a iTunes.

Una possible explicació a un fenomen que sembla contradictori en ell mateix és el boca a orella: la gent s’estaria descarregant el single des de la web de Moby, punxant-lo en festes i compartint-lo. Aquesta música arriba a oïdes de persones que potser no saben que es pot descarregar la cançó de forma gratuïta des de la web del cantant, i que per tant van a buscar-la directament a l’iTunes. Això demostraria que el boca a orella i oferir els continguts gratuïtament no és de per sí perjudicial, en contra del què canten les discogràfiques.

És més, jo mateix he conegut algun cantant un xic marginal gràcies a cançons que aquest havia posat a l’eMule i que amics meus havien descarregat i posat als reproductors de CD dels seus cotxes o en festes a les que he assistit. És possible guanyar públic i fama gràcies a aquest sistema, efectivament, però i guanyar-se la vida?

Diuen algunes veus (fins i tot de dins la industria musical) que en el futur els artistes ingressaran només dels concerts que facin, i que la música “enllaunada” serà de transmissió gratuïta. Els CD’s, discos o qualsevol altre suport susceptible de ser venut pel contingut que té, es devaluaran i es convertiran en objectes pràcticament marginals, de col·leccionista. Jo, no obstant, em continuo qüestionant si n’hi haurà prou amb els concerts en viu per a què els artistes es guanyin la vida dignament, i no parlo dels grans monstres de la música com U2 o el mateix Moby que en un concert deuen guanyar el què jo i vosaltres potser no guanyarem en un any. No, jo em qüestiono com grups més localitzats podran emprendre una volada més global.

Suposo que al final tot serà qüestió de qualitat i de conquerir el cor del públic; qui més bé ho faci en un i altre sentit, serà el que ingressi més diners. De fet, la major part de la recaptació de la industria musical ja comença a venir per aquesta via.

També em pregunto si l’experiment d’en Moby ha sortit bé perquè és qui és, perquè és en Moby, un cantant i compositor reconegut mundialment. I si ho hagués fet un grup qualsevol semidesconegut? suposo que llavors tornaríem a la conversa de si això els pot aconseguir públic interessat i, per tant, concerts i amb això ingressos.

Que l’adveniment de l’MP3 i els sistemes P2P ha fet entrar la industria discogràfica en una dinàmica de canvi profund, no n’hi ha cap mena de dubte. De com evolucionarà aquest canvi i cap a on ens durà, això ja és més difícil de dir, però sens dubte la industria s’ha de preparar a consciència, i al meu entendre no ho està fent.

Perquè posicions com les que defensen la RIAA als Estats Units i la SGAE a Espanya, perden tota la raó que puguin tenir pels mètodes emprats i pel discurs que es presenta. El mateix cànon aplicat als mitjans d’emmagatzemament i que gestiona la SGAE és un exemple d’una política totalment errada i que només fa que generar-li impopularitat a aquesta organització.

Jo ho comparo una mica com el què hagués pogut passar en inventar Guttenberg la impremta. Abans d’això, els llibres es copiaven a mà, i per això n’hi havia tan pocs exemplars que estaven a l’abast només d’uns pocs. Si hi hagués hagut una organització de copistes que hagués protestat perquè se’ls deixava sense feina… bé, sens dubte ara estaríem molt menys avançats en tots els sentits, tecnològica i culturalment.

Les organitzacions com la SGAE i la RIAA no deixen de ser uns intermediaris, un paper semblant al què juguen les discogràfiques per molt que elles ens venguin que contribueixen a buscar nous talents i promocionar-los. Si, ja hem anat veient com treballen amb casos tan frepants com els Milli Vanilli, uns cantants que només posaven la veu mentre altres posaven l’aparença, tot perquè la seva discogràfica els considerava massa “lletjos” per sortir als videoclips… o tantes altres aberracions de la música, producte de les factories de les discogràfiques com els Bros, un parell de germans que sembla que posaven tontes a totes les teenagers, però que gràcies a la seva música “de qualitat”, del segon disc només en van comprar exemplars els seus parents més directes… o potser ni això.

Com a nota curiosa, dir-vos que encara recordo l’anunci que s’emetia per televisió per promocionar el seu disc, i que acabava dient: empeny-los a la fama!. Com si estiguessin suplicant que els compréssim els discos…

La legalitat vigent pot permetre aquest canvi de marc que faci possible una cultura lliure més accessible a tothom i que els artistes, els que generen continguts, puguin continuar vivint de la seva feina. L’únic que cal és una sèrie de petits canvis, més difícils de donar-se perquè manca la voluntat del poder establert i de la industria de fer cas als consumidors. I és que nosaltres (com a consumidors) molts cops oblidem que hem de fer certa pressió per a què se’ns escolti i se’ns faci cas. Així que ja sabeu què us toca…

Imatge: Ian Duffy a Flickr

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “Moby o com la gratuïtat de les cançons no ha d’afectar als ingressos del compositor”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2017, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio